Una bona activitat didàctica és com un estàndard de jazz

A tots els militants pedagògics del GFEN

Una bona activitat didàctica és com un estàndard de jazz¹.

Penso en activitats com les “Mistery Boxes” del Jordi Domènech, el “Colloque des philosophes” del GFEN Philosophie o “Turner, ou l’art dans tous les sens” de l’Eddy Sebahy (GFEN Langues). Entre moltes altres.

Són com estàndards de jazz perquè:

– són compartides per una comunitat, a la qual contribueixen a donar formar i a dotar d’una identitat
– els músics novells aprenen sovint a tocar a través seu
– circulen en llibres o reculls, publicacions electròniques i partitures que els músics tenen a mà. Si pot ser rebregades, amb anotacions
– tocar-les de nou no és “repetir-les” fredament, sinó “fer-les reviure” i, tot fent-ho, aportar-hi un accent personal
– els músics es basen sovint en aquest corpus musical per crear noves cançons o trobar el coratge d’improvisar. És un repositori d’idees i un estímul —un llenguatge.

Però com que posar-les en pràctica és molt més que entrar a l’aula i “executar-les” o “aplicar-les”, calen “jazz clubs” on aprendre a fer-ho i imbuir-se de la cultura intel·lectual que les fa funcionar. Això no és tan fàcil. Es necessiten grups, col·lectius, organitzacions, formacions, centres, espais culturals, educatius que toquin jazz i ajudin a fer viure els ideals d’aquesta música i a compartir-los amb nous músics².

De fet, no existirien cançons si no existissin aquests grups que presten als músics el seu saber, i alhora són aquestes cançons les que perpetuen i articulen els grups i expressen les seves esperances i el seu treball.

Al voltant d’elles, una tradició pot consolidar-se i prosperar. Tenim on agafar-nos. No estem (només) a mercè dels repertoris pedagògics construits en la nostra pròpia experiència escolar. Tenim un contra-repertori, la possibilitat d’entendre d’una manera diferent la professió. I tot explorant-lo podem canviar l’estil de música que toquem.

(La Digna Couso i el Víctor Couso van fer referència en la presentació de la seva Didàctica de la física a les activitats paradigmàtiques (abril 2024), inventades ja d’antic, i a la dificultat d’oblidar-les -pel seu caràcter paradigmàtic-. Un “estàndard de jazz” és això, una activitat paradigmàtica)

Bonus track

Recomano molt, per completar aquesta idea, la lectura d’aquest text de la Maria-Alice Médioni: Des “outils” pour la classe et la formation

1. Si us encurioseix, vegeu a la Viquipèdia les entrades: Estàndard de jazz, Fake Book i Real Book ↩︎
2. Sobre els jazz clubs i la mena de música que s’hi toca, recomano llegir aquesta entrada: Isomorfisme pedagògic: materials ↩︎