Filosofem en el buit? “Per una aproximació cultural al filosofar”. Un text de François Galichet

 Per una aproximació cultural al filosofiar

    François Galichet
(Del llibre Philosopher à tout âge. Approche interprétative du philosopher. Vrin, 2019)

La importància de la competència interpretativa rau en el fet que mai filosofem en el buit, partint de no res. Aquesta és una il·lusió que mantenen molts filòsofs, especialment els professors: filosofar consistiria a sorprendre’s, a retrobar una mena d’innocència infantil pura de tot a priori. Descartes és l’iniciador d’aquesta il·lusió: certament, cal, per accedir a aquest estat d’innocència ideal, desfer-se dels prejudicis, desempallegar-se, mitjançant una tasca d’ascesi purificadora, de les representacions prèvies que contaminen la reflexió; [segons aquesta visió] això es podria assolir relativament ràpid, i des d’aquí, reconstruir-ho tot a partir de zero, és a dir, d’un estat d’“ignorància voluntària” que marcaria el començament de la filosofia com a tal.

No és segur que els discursos actuals sobre la filosofia per a nens estiguin del tot lliures d’aquesta mitologia. Ben al contrari, es detecta en moltes declaracions sobre la meravellosa innocència dels “infants filòsofs” la idea que estarien d’alguna manera espontàniament, per la seva naturalesa infantil, en aquest estat idíl·lic d’absència de prejudicis i de sorpresa que l’adult hauria perdut.

Contra aquest mite, cal reconèixer que tot pensament parteix de supòsits culturalment adquirits, de valors heretats a partir dels quals es desenvolupa. Totes les grans filosofies, des de Hegel com a mínim, practiquen aquest enfocament cultural. Hegel, com és sabut, desxifra episodis històrics significatius com la Reforma, el Terror o l’estat napoleònic. Estudia Homer, Sòfocles, l’estàtua grega, la pintura de Da Vinci i Correggio, la poesia de Novalis per precisar els conceptes que desenvolupa. De manera similar, què seria la filosofia de Nietzsche sense les seves reflexions sobre l’origen de la tragèdia grega, les òperes de Wagner? Husserl, interrogant-se sobre “la crisi de la humanitat europea”, qüestiona la civilització grega per temptejar respostes. Heidegger troba en la poesia de Hölderlin i la pintura de Van Gogh inspiracions per a la seva reflexió sobre l’ésser. L’ètica de Levinas es nodreix de múltiples referències a la cultura jueva. Michel Foucault desenvolupa la seva reflexió filosòfica a partir d’una història de la bogeria, de les pràctiques mèdiques o repressives, de les formes de la sexualitat. El punt de partida de Les paraules i les coses és una minuciosa anàlisi de Les Menines de Velázquez, que interpreta com una figuració de les relacions entre la representació i la realitat en la cultura moderna. Deleuze s’interessa per la pintura (Bacon, Klee, Pollock), la poesia (Mallarmé, Valéry, Michaux), el cinema (Cinema 1 i 2), la novel·la (Proust i els signes). Sartre no ha deixat de escriure sobre la literatura (Jean Genet i Flaubert) i Jankélévitch sobre la música.

[El vincle entre filosofia i cultura]

Per què aquest vincle tan íntim entre la filosofia i la cultura? La cultura no és només un obstacle o una font de prejudicis que cal superar. És portadora de sentits que orienten la reflexió i requereixen elucidació. La cultura no és només un conjunt de representacions. També és una font de preguntes que demanen respostes. Filosofar és, en primer lloc, respondre als estímuls [sollicitations] que arriben d’altres llocs [d’ailleurs].”

Això no és intranscendent per a la didàctica de la filosofia. Actualment, es privilegien dues aproximacions. D’una banda, el debat a partir d’un tema. D’altra banda, la discussió basada en obres de literatura juvenil o en mites. En tots dos casos, es prescindeix de tot context cultural per filosofar d’alguna manera en el buit, “amb les mans nues”. Això és evident en el cas del tema pur, reduït a una paraula o a una pregunta curta. Però també passa amb els àlbums il·lustrats: al contrari de la literatura “clàssica”, la literatura juvenil es desplega en un camp gairebé sense context. Yakouba, per posar-ne només un exemple, ofereix un relat que, malgrat la seva aparença de conte africà, pretén ser intemporal (distinció-oposició entre el coratge físic i el coratge moral). Els autors de literatura infantil no pretenen reflectir una època o un entorn, sinó expressar, de manera ficcional, un problema, una emoció, un sentiment que es proclama com a universal des del principi (la por de créixer, l’angoixa de la mort, la violència, l’amistat, etc.). De la mateixa manera, es descontextualitza la referència a mites com el de Gigues o l’al·legoria de la caverna per plantejar-los com a qüestions intemporals (Podem transgredir les lleis si tenim la certesa de no ser castigat? Estem tractant amb la realitat o només amb aparences? etc.)”

No es tracta de desqualificar aquestes dues aproximacions. Sinó de proposar, en contrapunt, el que podríem anomenar un enfocament cultural del filosofar. És a dir, un enfocament que parteix deliberadament d’obres o situacions situades històricament i socialment: pintures, poemes, textos literaris, fins i tot simplement articles de diaris o testimoniatges. Ja no busquem depassar-les al més ràpidament possible cap a la pregunta universal de la qual serien només l’ocasió primera. Ens concentrem, en canvi, a romandre-hi; les considerem com a objectes a interpretar, és a dir, a llegir en el sentit més ampli d’aquesta paraula. La qual cosa significa: extreure’n el sentit, o millor dit, la pluralitat de sentits, les ambigüitats, els valors subjacents, les creences que expressen.

¿Suposa això abandonar-se al relativisme? Lluny d’això, en contextualitzar el treball de reflexió, agafem distància respecte a l’obra estudiada i això ens permet confrontar-la amb altres obres que expressen altres valors i altres perspectives.

Agafem com a exemple el conegut quadre de Delacroix, La liberté guidant le peuple. No és evident, per a nens o adolescents, representar la llibertat sota la forma d’una dona amb els pits al descobert que lidera revolucionaris que disparen des d’una barricada! Serà necessari, doncs, realitzar un treball “hermenèutic” per comprendre, no només el context històric (la revolució de 1830), sinó també el camp ideològic en el qual s’inscriu (la llibertat concebuda essencialment com un enfrontament polític amb un poder central a conquerir).

Aquest treball interpretatiu permetrà comparar-la amb altres representacions de la llibertat, com ara una fotografia de Martin Luther King o de Gandhi, La Dansa de Matisse o Guernica de Picasso. Ens preguntarem si es tracta del mateix concepte de llibertat, i a través d’aquestes comparacions aconseguirem obrir un “camp filosòfic” on el concepte de llibertat es construirà a través de la mateixa multiplicitat d’aquests sentits desxifrats, un cop més, a partir d’obres i no de manera abstracta o desencarnada.

En lloc de situar-se immediatament en un marc universalitzador (preguntant-se què és la justícia, la felicitat, la llibertat, etc.), es busca la universalitat com a perspectiva ideal d’interpretacions que es van enriquint progressivament a partir de la seva pluralitat.

L’avantatge d’aquest enfocament és, en primer lloc, que converteix la filosofia en una activitat “experimental”. Parteix d’objectes concrets per estudiar, seguint una aproximació més accessible i atractiva que aquella que procedeix d’una manera purament verbal i discursiva, sense la mediació d’objectes.

Per altra banda, aquest enfocament permet als aprenents filòsofs respondre a la pregunta: ¿per què penso això? ¿Per què tinc aquests valors (en lloc d’altres)? La reflexió “en el buit” de la DVDP (discussion à visée philosophique et démocratique) permet una presa de consciència, però no proporciona les arrels culturals dels valors que guien els judicis. Per remuntar fins a aquestes arrels, cal sortir de la clausura de la discussió; cal buscar objectes – obres literàries o visuals, testimoniatges, documents – que permetin traçar la seva genealogia, per reprendre la paraula de Nietzsche. Sense aquest treball genealògic, la filosofia queda inacabada.

Finalment, permet connectar la filosofia amb altres disciplines (història, arts visuals, literatura, etc.), mentre que els enfocaments esmentats anteriorment converteixen la filosofia en una disciplina específica, tancada en si mateixa.