“Tràiler” de l’entrada
Una posició és un marc conceptual bàsic, no necessàriament conscient, que ens serveix per donar sentit al món i a les nostres experiències. Parlem de posició epistèmica, específicament, quan aquest marc ens permet donar sentit a la nostra relació amb el coneixement. Els alumnes (i adults) transiten a través de diferents posicions al llarg del seu desenvolupament intel·lectual. Segons Golding, hi ha tres posicions epistèmiques bàsiques: el dualisme, el relativisme i el pluralisme crític. Comprendre-ho és important per ajudar els alumnes a adoptar aquelles posicions més favorables a l’aprenentatge.
Des de quines creences ens relacionem amb el coneixement?
Què en pensem? Com el veiem?
El coneixement va de respostes correctes i incorrectes que cal saber identificar o de processos més complexos que impliquen diàleg i debat, argumentació i contra-argumentació?
Què és la veritat? Podem aproximar-nos-hi? Com?
I quin sentit donem als esforços intel·lectuals que l’escola exigeix?
Pensar que la resposta a aquestes preguntes depèn de la posició epistèmica en què estiguem instal·lats potser facilita comprendre la diversitat de les respostes que sovint hi donen els alumnes -respostes que van des de l’entusiasme en alguns casos fins a la rigidesa i la incomprensió en molts d’altres.
Presento a continuació alguns materials extrets del text de Clinton Goldinig, Epistemic positions and Philosophy for Children que poden oferir algunes pistes per pensar sobre tot això1.
La mirada de les posicions o perspectives epistèmiques té una tradició molt interessant. Es pot trobar en Perry (1968) sota la idea de fases de desenvolupament intel·lectual i en Richard Paul i Linda Elder. Al Quebec, la investigadora Marie-France Daniel ha estudiat de prop el desenvolupament del pensament crític en els estudiants i proposa també diferents maneres de conceptualitzar les diferents ‘posicions epistèmiques’ que travessa.
A França, aquesta qüestió ha estat molt abordada de la mà de la sociologia. L’interès de molts investigadors (Bernard Charlot, equip Escol, etc. ) ha estat el de comprendre com les diferències de classe social podien engendrar difrenents maneres d’aproximar-se als sabers (diferents “rapports au savoir”) i com això es podia traduir en desigualtats educatives. Intentaré reunir també alguns materials.
Textos de Clinton Golding sobre la qüestió de les posicions epistèmiques en la pràctica de la filosofia a l’escola
Què és una posició epistèmica?
El terme ‘posició’ (…) fa referència a una estructura conceptual bàsica per donar sentit o al marc conceptual a través del qual concebem i interpretem les nostres experiències. Alternativament, també podria ser anomenat com una forma, patró o paradigma. Daniel et al. (2002) descriuen ‘posició’ com una perspectiva o marc de referència. Segueixo la preferència de Perry (1970, 1981) en utilitzar el terme ‘posició’ per indicar un lloc o punt de vista des del qual observem el món. (…)[Les posicions] no necessàriament són conscients o articulades, i poden ser més semblants al que Frank Jackson (1998) descriu com a ‘creences populars’ implícites (implícit “folk beliefs”).
Una posició és el marc conceptual que organitza i dona color al que experimentem, fem i valorem. (…) Com a posicions epistèmiques, són “les suposicions i expectatives que una persona manté en un moment determinat respecte a la naturalesa i els orígens del coneixement i el valor” (Perry, 1970, 42). Organitzen i donen color a les nostres concepcions sobre la naturalesa, la producció i l’adquisició del coneixement, les idees i les perspectives, així com als objectius epistèmics legítims.
Com sorgeixen?
“Els estudiants adopten diferents posicions epistèmiques com a resposta i com a manera de donar sentit al que Perry denomina ‘multiplicitat‘. Una experiència de multiplicitat és una experiència de múltiples respostes plausibles, contradictòries i alternatives, en lloc de respostes simples, clares i inequívocament unànimes. Per tant, els estudiants desenvolupen les seves posicions epistèmiques quan es troben amb:
• Complexitat, imprecisió, ambigüitat, contingència, contextualisme i escales de grisos
• Incertesa, dubte, el desconegut
• Debat, divergència d’opinions i desacords entre autoritats
• Diversitat i pluralitat de respostes, idees, perspectives, interpretacions i punts de vista
• Indeterminació de proves i raons; absència de criteris senzills per jutjar el correcte o incorrecte, i de bones raons per afirmar que alguna cosa és certa o per afirmar que és falsa.”
Com es desenvolupen?
“Els estudis de Daniel mostren que els nens desenvolupen aquestes posicions quan participen en classes de P4C i es troben, per tant, amb una multiplicitat filosòfica (…). Perry [en canvi] argumenta que els joves adults desenvolupen aquestes posicions de manera natural amb el pas del temps quan es troben amb el pluralisme. Daniel argumenta que els seus resultats mostren que els nens petits han de ser ajudats a desenvolupar posicions més sofisticades, utilitzant la pedagogia de P4C i un professor format en P4C com a suports per al seu aprenentatge.”
Paul argumenta que els estudiants adopten per defecte les posicions epistèmiques dualistes o relativistes quan no disposen d’estàndards més sofisticats per a enfrontar-se a la multiplicitat. Entenen els conceptes de ‘resposta correcta’, ‘resposta incorrecta’ i ‘mera opinió’, però no tenen el concepte de ‘judici raonat’ on les idees es jutgen com a millors o pitjors segons la qualitat del raonament que les sosté (Paul, 1994, 347-348).”
Quins tipus bàsics de posicions epistèmiques hi ha?
Dualisme: des de la posició dualista, el coneixement i els valors són objectius, certs i absoluts. El dualista dona sentit a la multiplicitat classificant les diverses creences i idees en categories dualistes: Correcte-incorrecte, vertader-fals, bo-dolent. Es veu el món en termes de fets (Paul, 1995, 27). Altres denominacions per a aquesta posició inclouen: absolutisme dogmàtic (Paul & Elder, 2002, 10) i epistemologia egocèntrica (Daniel, 2008, 39).
Ampliació
Un dualista simple veu el món en termes de respostes correctes i incorrectes, que es descobreixen consultant un expert o utilitzant un mètode d’autoritat. “Creuen que només hi ha una única manera de veure el món, aquella que se’ls ha ensenyat i que han de dominar, i que les evidències d’això són tan plausibles que no hi ha necessitat de justificar-ho” (Daniel et al., 2002, 4).
Un dualisme més complex sorgeix quan el dualista simple s’adona que, tot i que la majoria de visions o respostes són correctes o incorrectes, hi ha alguns contextos en què les autoritats no han distingit entre respostes correctes i incorrectes. Tot i que en principi el dualista complex classifica tot el coneixement com a “cert” o “fals”, a la pràctica deixa espai per a la multiplicitat, la controvèrsia i el desacord quan no hi ha una autoritat per resoldre les disputes. Aquesta versió complexa del dualisme relega la multiplicitat a casos aïllats i especials:
1. Període temporal de recopilació de dades: en ocasions, es produeixen diverses visions contradictòries perquè no s’han recopilat totes les dades. En aquest cas, el dualista pensa que hauríem de suspendre temporalment el judici fins que s’hagin reunit tots els fets.
2. Error il·legítim: alguns casos de multiplicitat es produeixen perquè una opinió és correcta mentre que les altres són errònies, confuses, sense justificació o equivocades. En aquest cas, el dualista considera que hauríem de rebutjar les opinions confuses i sense fonament en favor de la veritat.
3. Opinió: altres casos de multiplicitat es donen en contextos on no hi ha una resposta correcta ni equivocada, i tothom té dret a tenir la seva pròpia opinió. Així, la multiplicitat en certs camps, com ara l’ètica o la política, és considerada pel dualista com una indicació que aquestes àrees són simplement una qüestió d’opinió o gust. Aquesta versió del dualisme defensa la posició que hi ha respostes correctes i incorrectes, o bé tot és una qüestió d’opinió. Així, tot i que normalment veuen el món des de la posició dualista, en algunes circumstàncies adopten una posició relativista (i totes les dificultats associades).
Les dificultats que planteja el dualisme per a P4C (Philosophy For Children: la pràctica de la filosofia a l’escola o filosofia 3/18)
Quan els estudiants de P4C adopten les posicions epistèmiques dualistes que he descrit aquí, això pot causar diversos problemes per a P4C.
Els estudiants dualistes tendeixen a estar centrats en les respostes, pensar d’una manera superficial i mancar d’estàndards sofisticats per afrontar la complexitat filosòfica. Com que el dualista contempla el món des dels estàndards bàsics de correcte i incorrecte, té una tendència cap a la superficialitat. No poden apreciar els matisos, les distincions subtils i les gammes de grisos que són tan importants per a la filosofia. Si les respostes es classifiquen com a correctes o incorrectes, no hi ha lloc per a discernir la riquesa i la profunditat de les diferents respostes filosòfiques possibles que “poden ser més o menys intel·ligents, ben pensades, penetrants, compassives i enriquidores de la vida” o “més o menys obtuses, frustrants o pernicioses” (Cam, 2006, 25).
El dualista també tendeix a confiar passivament en autoritats epistèmiques externes en comptes de desenvolupar la independència de judici necessària per a P4C. Des d’una perspectiva dualista, l’objectiu de P4C és obtenir respostes correctes i la millor manera d’obtenir és a través del professor o altres experts, o a través de mètodes legítims com ara la mesura, el càlcul o la recerca empírica.
Això genera dificultats ulteriors per a P4C. Com que són les respostes correctes les que tenen valor, els estudiants dualistes mostraran impaciència davant de la confusió, l’ambigüitat, les múltiples respostes i la complexitat de la indagació que són centrals per a P4C. “Digueu-nos d’una vegada la resposta!” (just tell us the answer) és la seva demanda, però P4C no pot proporcionar les conclusions certes i decisives que busquen. Intenten utilitzar fonts i mètodes autoritaris per obtenir aquestes respostes. Tot i que això pot ser apropiat per a preguntes empíriques, no ho és per respondre preguntes filosòfiques genuïnes i resoldre problemes filosòfics (Golding, 2006, 2007, 2008). El resultat és que els estudiants dualistes es cansen fàcilment del diàleg de P4C perquè “tenen la impressió de no arribar enlloc amb les seves idees” (Daniel et al., 2002, 7). Si segueixen sent dualistes, abandonen la filosofia perquè no produeix els resultats o productes que esperen o que poden entendre.
Una de les majors dificultats que P4C afronta amb el dualisme és si els estudiants s’enroquen en una posició dualista. Un dualista enrocat es refugia en un dogmatisme tancat, unilateral i de blancs i negres, i es nega a participar en el diàleg o reconèixer qualsevol perspectiva legítima excepte la seva. Aquesta és la posició dualista més extrema on els estudiants veuen el món en termes de la seva visió (la visió correcta) i qualsevol altra visió (les visions incorrectes). Quan hi ha controvèrsia o desacord, s’alineen o adherixen dogmàticament amb les autoritats (nosaltres contra ells) o s’oposen a les autoritats (jo tinc raó i ells estan equivocats). Els dogmàtics afirmen: “És així, simplement,” (“It just is true“) o “No m’importa el que diguis, aquesta és la resposta correcta.” Deixen de defensar els seus judicis i ignoren sistemàticament qualsevol complexitat que pugui qüestionar el seu punt de vista. Quan els estudiants prenen aquesta posició, el diàleg de P4C no pot anar enlloc perquè els estudiants es neguen a avançar.
Relativisme: des de la posició relativista, no hi ha coneixement objectiu, ja que les nostres creences, teories i valors són inherentment i totalment relatius, contingents i contextuals. El relativista dona sentit a la multiplicitat classificant totes les perspectives com a opinions subjectives o culturalment relatives. Veuen el món en termes de preferències i opinions (Paul, 1995, 27). Altres denominacions per a aquesta posició inclouen: relativisme subjectiu (Paul & Elder, 2002, 10; Daniel et al., 2002, 14).
Ampliació
Perry argumenta que els estudiants sovint es converteixen en relativistes perquè el dualisme no afronta adequadament la multiplicitat que experimenten. Intenten classificar totes les idees com a correctes o incorrectes, però això resulta impossible sense adoptar una posició dogmàtica. En lloc d’afirmar dogmàticament que algunes coses són simplement correctes, adopten una posició relativista on no hi ha res que pugui ser considerat ‘correcte’ o ‘incorrecte’. Reemplacen ‘veritat’ per ‘veritat-per-a-mi’, que funciona merament com un sinònim de ‘la meva opinió’. Això els porta a la posició que totes les opinions són igualment viables i “tothom té dret a les seves pròpies opinions” i, per tant, no hi ha visions filosòfiques que siguin epistèmicament millors ni pitjors que d’altres.
Quan els estudiants adopten una posició epistèmica relativista, valoren expressar la seva pròpia visió personal i gaudeixen sentint les opinions dels altres. Els comentaris habituals poden ser “m’ha agradat escoltar el que tenien a dir els altres” i “va ser bo poder expressar la nostra opinió”. No obstant això, l’èmfasi es posa merament en el fet de compartir opinions, però no en el fet d’avaluar-les críticament. Quan diferents estudiants expressen punts de vista contraris amb raons aparentment vàlides per recolzar-los, un estudiant relativista no s’implicarà críticament amb aquests punts de vista i podria dir: “La resposta és simplement ‘depèn'”, o “Qualsevol resposta que donis és correcta per a tu”, o “És tot una qüestió d’opinió”.
Els estudiants que adopten una posició relativista són incapaços o no volen comprometre’s a pensar que una visió és epistèmicament millor que una altra. Hi ha almenys quatre maneres com els relativistes tendeixen a rebutjar la possibilitat de formes legítimes d’avaluar una visió com a epistèmicament millor que una altra:
- Tolerància plana: Si tot és una qüestió d’opinió, els estudiants poden prendre la posició generalment positiva que tothom pot creure el que vulgui. Tots els punts de vista són igualment bons i, per tant, hauríem de respectar-los i tolerar-los tots. Sota aquesta mena de posició, seria erroni criticar o avaluar els punts de vista dels altres, ja que són tan bons com els nostres.
- Indiferència epistèmica i moral: Una posició relativista neutra que poden adoptar els estudiants és el que Sprod (2001, 177) anomena ‘indiferència’. Sota aquesta posició, les raons i el raonament morals i epistèmics es consideren irrellevants i són ignorats.
- Apatia: Alternativament, els estudiants podrien adoptar la posició neutra segons la qual al final tot és opinió, així que no té sentit discutir res.
- Nihilisme epistèmic i moral: En el seu punt més extrem, la visió apàtica pot esdevenir la posició negativa del nihilisme. Si tot és una qüestió d’opinió, els estudiants poden adoptar una posició d’escarni universal, cinisme i rebuig per a tots els punts de vista. Tots els punts de vista són igualment injustificats i sense valor.
Les dificultats que planteja el relativisme per a P4C
El relativisme implica la sobrevaloració d’opinions sense reflexió i la subestimació del judici crítics. Tots els punts de vista són igualment dolents o igualment bons, així que no té sentit la crítica, l’anàlisi o els judicis reflexius. El que compta és expressar una opinió i declarar preferències (i per a molts relativistes, ser tolerants i respectuosos amb les opinions i preferències dels altres). Com que els judicis crítics i reflexius són tan importants per a la filosofia, aquesta és una posició problemàtica per a P4C
El relativisme implica una fugida de l’obligació d’arribar “al fons” d’un assumpte. Com que només hi ha preferències i opinions, el relativista pot creure el que vulgui sense reflexió ni avaluació. Eckersley qualifica la tendència a adoptar aquesta posició davant del desacord, la diversitat i la complexitat com una tendència “postmodernista” (2004, 47). Argumenta que això és atractiu perquè alleuja “l’esforç de tractar de donar sentit a un món que ja no sembla tenir sentit” (2004, 211). Quan els criteris dualistes de correcte i incorrecte no són prou sofisticats per donar als estudiants una direcció o ajudar-los a avançar en l’ordenació de qüestions filosòfiques complexes, és més fàcil rendir-se que haver de fer front a la complexitat. Així, els estudiants poden recórrer al relativisme i a la “seguretat enganyosa d’amagar-se (retreating) rere les (seves) pròpies opinions acrítiques” (Splitter & Sharp, 1995, 135).
L’escapisme del relativisme és una dificultat per a P4C, atès que l’objectiu és que els estudiants facin judicis deliberatius sobre qüestions controvertides que siguin reals i importants per a ells. Des d’una perspectiva relativista, intentar fer judicis o resoldre qüestions filosòfiques és inútil. No podem tenim èxit ni tan sols si ho intentem, i una resposta és tan bona com una altra perquè tampoc no podem equivocar-nos.
La posició relativista també planteja una dificultat per a P4C perquè pot expressar-se com una mena d’oportunisme en què els estudiants juguen a seguir el que demana el professor de P4C sense una implicació o compromís real. A l’aula de P4C, si el professor els demana donar una opinió equilibrada, ho faran, tot i que, com a relativistes, no pensen que tingui cap valor. Mostren les formes externes de la investigació filosòfica, però només estan anant amb el corrent. Així, el relativisme pot causar dificultats per a P4C si els estudiants simplement participen en el diàleg filosòfic com si fos un joc o una distracció sense cap significat real per a les seves vides.
Pluralisme crític: El pluralista crític considera el coneixement com a objectiu, com ho faria un dualista, però rebutja la certesa i l’absolutisme associat amb aquesta posició. També manté el pluralisme del relativisme sense arribar a la conclusió relativista que ‘tot val’. El pluralista crític dona sentit a la multiplicitat classificant diferents punts de vista i perspectives com més o menys justificats, i veu el món en termes de judicis més o menys ben raonats (Paul, 1994, 347-348; 1995, 27; Paul & Elder, 2002, 10). Quan es presenta una gamma de concepcions alternatives, el pluralista crític aplica el pensament reflexiu, crític i intersubjectiu per considerar-ne algunes com a millors que d’altres i algunes com a errònies i equivocades. Altres denominacions per a aquesta posició inclouen: relativisme compromès (Perry, 1970, 1981); relativisme objectiu o informat (Daniel et al., 2002); i intersubjectivitat (Daniel, 2008).
Ampliació
El pluralisme crític és la darrera i més alta de les tres posicions que desenvolupen els estudiants, tot i que ocupa la posició lògica intermèdia entre el dualisme i el relativisme. És més complexa que cap de les altres dues posicions epistèmiques i conserva els seus punts forts sense incrementar-ne les dificultats. La visió epistèmica del món del dualista es basa en respostes correctes i incorrectes. La perspectiva del relativista es basa en opinions igualment vàlides. La visió epistèmica del pluralisme crític es basa en judicis ben raonats i mal raonats d’acord amb estàndards intersubjectius. Com el dualisme, però a diferència del relativisme, el pluralisme crític pot classificar alguns punts de vista com a epistèmicament legítims i d’altres com a indefensables, il·legítims i poc raonables. Com el relativisme, però a diferència del dualisme, el pluralisme crític reconeix el pluralisme epistèmic legítim i és tolerant amb la complexitat i l’ambigüitat. No hi ha una única visió correcta, sinó múltiples visions defensables. Com un relativista, el pluralista crític no està encadenat a la necessitat de tenir la raó [is free of the need to be right], però a diferència del relativista, pot aplicar estàndards epistèmics per jutjar que alguns punts de vista són millors que d’altres. Per a un pluralista crític, els punts de vista són més o menys intersubjectivament defensables o justificats. Hi ha respostes millors o pitjors a preguntes filosòfiques sense que hi hagi una veritat absoluta.
Una imatge dualista simplifica en excés la complexitat de les qüestions filosòfiques, mentre que el relativisme agrupa tots els punts de vista en una massa indiferenciada. Cap dels dos dona als estudiants recursos per a navegar les qüestions filosòfiques complexes. En canvi, el pluralisme crític proporciona una posició des de la qual els estudiants poden entendre la pluralitat de la filosofia. Així doncs, el pluralisme crític té els recursos per tractar la naturalesa controvertida de la filosofia:
“La filosofia proporciona un punt d’equilibri entre els extrems d’aprendre fets sobre els quals no es té cap control i veure el món de manera totalment subjectiva, com si tot fos simplement una qüestió d’opinió personal o gust. En l’equilibri, la filosofia ensenya als estudiants com fer judicis raonats i raonables” (Splitter & Sharp, 1995, 91).
El pluralista crític pot comprometre’s amb un judici en lloc d’un altre, però pot fer-ho de manera responsable. En lloc de deferir la responsabilitat a alguna autoritat epistèmica per determinar la resposta, com podria fer un dualista, són personalment responsables de determinar quin punt de vista consideren millor i justificar-lo clarament perquè pugui defensar-se intersubjectivament. En lloc de renunciar a tota responsabilitat i considerar que tot val, com podria fer un relativista, intenten descobrir els punts de vista més defensables i prenen una postura tot i que hi pugui haver altres alternatives potencialment legítimes. A diferència del dualisme o del relativisme, el pluralisme crític és influït en els seus judicis per la crítica i l’avaluació dels altres. La recerca crítica intersubjectiva els permet posar a prova [test] els punts de vista que construeixen i trobar els més defensables, però en última instància són personalment responsables dels judicis que fan.
Tot i que adoptar una posició pluralista crítica elimina moltes de les dificultats associades amb el dualisme o el relativisme, aquesta posició no simplifica el P4C. Aquells que adopten la posició pluralista crítica són responsables de reflexionar sobre la complexitat de les qüestions filosòfiques, i aquest és un treball difícil. És complicat arribar a judicis raonats sobre les qüestions complexes de la filosofia i els estudiants necessiten habilitats, disposicions i perseverança per arribar-hi. El perill amb una posició pluralista crítica és que, en buscar judicis raonats, els estudiants poden sentir-se aclaparats i perdre el rumb. Sembla que cada punt de vista filosòfic té bons motius per ser recolzat i, per tant, als estudiants els pot costar prendre una decisió. Veuen massa opcions legítimes i poden quedar confosos i ser incapaços de triar una direcció.
En segon lloc, els mestres han d’assumir un nou paper com a “investigadors associats” [fellow inquirer] en lloc de ser la font i l’avaluador del coneixement. Això requereix noves habilitats i disposicions per als professors de P4C, així com transformar la classe en una Comunitat d’Indagació.”
- Em limito a traduir-los i organitzar-los en una certa forma. N’ofereixo només un tast. Per aprofundir sobre aquesta qüestió important, aconsello la lectura del text sencer de l’autor australià ↩︎
Ensenyar filosofia 