Proposaré una regla arbitrària que podria servir per a un experiment didàctic imaginari.
L’anomenaré la regla del triangle.
La regla del triangle diu així: cada cop que introdueixis un document a l’aula (un text, una imatge, una gràfica, etc.), triangula’l, com a mínim, amb dos documents més per tal que s’hi estableixi un diàleg.
Per exemple, imagina que vols treballar un text filosòfic. Molt bé. La regla del triangle et diu: busca dos documents més que completin, contradiguin o qüestionin el primer.
La regla, que podríem autoimposar-nos durant un temps a mode d’experiment, pot ser vista com una plantilla ortopèdica que rectifica una tendència del sistema escolar: la tendència a treballar els documents de manera aïllada, en la buidor, com si no interactuessin els uns amb els altres.
“Llegeix aquest text (text solitari) i respon aquestes preguntes”
“Mira aquesta imatge (imatge solitària) i fes-ne un comentari”
“Llegeix aquesta gràfica (gràfica solitària) i extreu-ne conclusions”
La regla del triangle aposta per una altra visió. Segons aquesta visió, les coses existeixen en diàleg, d’una manera molt més rica, molt més complexa, més intricada. Lluny de la solitud en què l’escola els imagina, les coses formen part de conjunts dinàmics:
- un article d’opinió a un diari es fa ressò d’una polèmica social (respon sempre a altres veus)
- una pintura de tal artista desafia tal corrent artístic o es recolza en una determinada tradició o expressa una lluita cultural (respon sempre a altre veus)
- una gràfica capta un aspecte d’una realitat complexa (respon sempre a altres veus).
La regla del triangle considera que l’activitat intel·lectual neix de la pregunta i que la pregunta és el resultat d’aquest diàleg complex que sostenen les coses.
És una regla que diu: per pensar has d’escoltar diferents veus. Però no és tan difícil perquè si t’hi fixes les coses estan sempre parlant-se, immerses en una gran conversa.
Per què les fem emmudir separant-les dels diàlegs que mantenen? -es pregunta la regla.
Penseu en un llibre de text. A la pàgina 16 hi ha una foto magnífica, a la 23 un poema, a la 46 una gràfica. La regla del triangle deplora la seva solitud i imagina una operació de rescat que les alliberi i les posi de nou en diàleg: el poema amb un nou poema, la gràfica amb una foto, etc.
Pensar en termes de la regla és pensar en termes de conjunts de documents, de relacions, de comparacions, de problemes, d’articulacions, de complexitat, de contrastos, de pluralitat, de sorpresa, de diàleg.
És com tenir una pedra foguera a la mà. Com podríem fer foc si no és amb una altra pedra?
Com a bona plantilla ortopèdica, a l’inici pot fer una mica de mal. El peu preferiria el calçat de sempre. Però a la llarga cura i potser possibilita una nova gimnàstica per a la ment dels alumnes.
Vet aquí, per exemple, 3 pedres fogueres1:
DOCUMENT 1
“Oh gran Stalin, Oh cap dels pobles,
Tu que fas néixer l’home,
Tu que fecundes la terra,
Tu que rejoveneixes els segles,
Tu que fas rejovenir la primavera,
Tu que fas vibrar les cordes musicals,
Tu, esplendor de la meva primavera,
Tu, sol reflectit en milers de cors.”
Poema de Rakhimov publicat al diari Pravda, 28 d’agost de 1936
DOCUMENT 2
“Els camps de concentració. De 1928 a 1934, es van enviar als camps i a l’exili un milió d’homes acusats d’especulació, de comerç il·lícit, etc. Eren sobretot artesans i petits comerciants.
Segons el que vaig poder veure a Sibèria, considero que la xifra de cinc milions de condemnats és massa baixa i que la de deu milions s’acosta més a la realitat. La durada de vida mitjana dels exiliats de l’extrem Nord no superava un o dos anys. A partir de 1933, es van començar a enviar condemnats polítics, sobretot trotskistes. Com més socialisme feia Stalin, més presons hi havia.”
Segons A. Ciliga, Au pays du mensonge déconcertant, Gallimard, 1938
DOCUMENT 3
Fyodor Shurpin. The morning of our country. 1946-1948. The State Tretyakov Gallery
Extra
La regla del triangle pot entendre’s, també, com una aposta pel que Richard Paul anomena “pensament multilògic” i que oposa al “pensament monològic”:
Text: Laurance J. Splitter, Ann M. Sharp (1996), La otra educación. Filosofía para niños y la comunidad de indagación. Manantial
- El suggeriment dels dos textos és una proposta de treball de Gérard de Vecchi i Nicole Carmona-Magnaldi, Faire vivre de véritables situations-probèmes, Hachette, 2015 ↩︎
Ensenyar filosofia 