“La clau de l’ensenyament per a pensar millor
radica en cultivar, a través de la pràctica,
les formes mateixes de conducta que estan
directament vinculades a pensar millor”
Laurance J. Splitter, Ann M. Sharp (p. 24)
“Quan els infants es beneficien d’un context
en el qual aprenen a centrar la seva atenció
en les eines de la recerca, els permetem
desenvolupar la seva aptitud
per mobilitzar aquestes eines“
Michel Sasseville, Mathieu Gagnon
M’agradaria compartir en aquesta entrada un conjunt d’eines per facilitar l’observació de diàlegs filosòfics a l’aula.
Les eines han estat proposades per diferents col·lectius o persones vinculades a diferents moviments pedagògics i d’investigació. Les primeres eines són del col·lectiu belga PhiloCité, i els tradueixo i publico amb la seva autorització. El segon està inspirat en un model que proposen Mathieu Gagnon i Sébastien Yergeau (moviment de Philosophie pour enfants) al Quebec. Són models adaptables a les particularitats de cada context educatiu.
L’observació i l’avaluació reflexiva són elements clau en una comunitat de recerca. En efecte, “la comunitat de recerca filosòfica (CRP) és un entorn on es posen en marxa una sèrie d’habilitats de pensament, actituds, estratègies i competències” (Mathieu Gagnon, Michel Sasseville) i constitueix, en aquest sentit, un espai d’aprenentatge del pensar filosòfic.
Però perquè aquest aprenentatge tingui lloc de la manera més adequada, és indispensable que els alumnes prenguin consciència de l’existència d’aquestes actituds i habilitats i de la seva importància en el context d’una recerca filosòfica compartida. Aquesta presa de consciència ha de ser deliberada, tal i com expliquen, amb la seva claredat habitual, Michel Sasseville i Mathieu Gagnon, i té per vocació facilitar l’aprenentatge progressiu d’aquestes eines del pensar1:
“Iniciar els infants en les eines de la recerca significa permetre’ls comprendre millor què fan quan s’impliquen en aquest procés [de recerca]. Significa també permetre’ls anomenar el que fan en el moment en què ho fan i utilitzar deliberadament aquestes eines. D’aquesta manera, els és més fàcil apropiar-se no només d’aquestes diverses eines, sinó també dels processos de recerca en el seu conjunt. Quan els infants es beneficien d’un context en el qual aprenen a centrar la seva atenció en les eines de la recerca, els permetem desenvolupar la seva aptitud per mobilitzar aquestes eines, cosa que ens encamina cap al desenvolupament de competències.”
(Conduites de la personne qui anime une communauté de recherche philosophique, traducció pròpia)
Eines per a l’observació de diàlegs filosòfics (PhiloCité)
Les fitxes de PhiloCité posen l’accent en les habilitats de pensament següents:
- Proposar exemples i contraexemples
- Examinar conseqüències
- Definir
- Contextextualitzar
- Metacognició
- Aportar raons
- Reformular
- Emetre hipòtesis
- Comparar
Però res no impedeix centrar-la en altres habilitats o elements sobre els quals es destitja reflexionar. L’eina, naturalment, pot ser adaptada a la particularitat de cada públic escolar. Es poden facilitar preguntes que guiïn més detalladament l’observació, iniciadors de frase, més exemples, etc.
Suggeriments per a la posada en pràctica
Es pot construir un cercle exterior al cercle de diàleg filosòfic amb una missió d’observació. Cada alumne observador pot ocupar-se d’una habilitat de pensament. Podria ser molt interessant que per cada habilitat hi hagués dos alumnes observant (això podria donar lloc a un intercanvi d’impressions molt ric posteriorment). Quan el diàleg finalitza, els observadors poden compartir les seves observacions i donar peu a una reflexió sobre el seu valor, la utilitat, dificultats, aspectes a millorar, etc. Potser no val la pena observar sempre totes les habilitats i és més interessant i efectiu centrar-se en un conjunt més petit (que pot anar variant, pot dosificar-se al llarg de l’any, etc.).
Podeu consultar les eines originals en francès aquí.
Bastida d’observació d’un diàleg filosòfic
(Mathieu Gagnon, Sébastien Yergeau)
Bastida adaptada de Gagnon, Mathieu; Yergeau, Sébastien (2016), La pratique du dialogue philosophique au secondaire : vers une dialogique entre théories et pratiques, Presses Université Laval
Finalment, m’ha semblat interessant incorporar aquests textos de Sasseville i Gagnon sobre la importància de l’observació en els diàlegs filosòfics:
“En filosofia per a infants, hi ha dos mitjans principals que s’utilitzen per iniciar els participants en les eines de la recerca: el recurs a observadors i la discussió mateixa. Alguns animadors demanen a alguns participants que observin els altres durant la discussió. Els demanen aleshores que orientin la seva observació segons criteris específics. Aquests criteris corresponen majoritàriament a eines de la recerca i són de diferents tipus. Així, podríem demanar-los que observin si la gent es respecta, si formulen hipòtesis, si busquen exemples o donen raons… Els infants col·locats en aquesta situació prenen així el temps per familiaritzar-se amb el rol d’observador, alhora que dediquen temps a identificar i reflexionar sobre elements essencials dels processos de recerca.
La discussió també és un terreny fèrtil per iniciar els infants en les eines de la recerca. Podríem, per exemple, convidar els participants a reflexionar, quan la situació s’hi presta o quan els infants mateixos manifesten aquest interès, sobre les diferents condicions que afavoreixen la realització d’una recerca en comú. Podríem demanar-los quin podria ser el paper dels exemples o de les raons en una discussió, o encara com hauríem de procedir per respondre la nostra pregunta inicial… També podríem, en el moment en què es desenvolupa el diàleg sobre un tema qualsevol, posar l’accent en algunes eines plantejant preguntes. Per exemple, podríem demanar als infants que trobin un exemple, que proporcionin una raó o que facin una analogia.
L’animador també pot subratllar l’ús d’una eina de recerca quan aquesta apareix. Pot intervenir dient, per exemple: «Dones aquesta raó per justificar la teva idea, què en penseu d’aquesta raó?»; «Acabes de proporcionar un exemple, algú més té un exemple per il·lustrar això?»; «L’analogia que acabes de fer és interessant, com podríem interpretar-la?»; «Acabes d’integrar bona part dels comentaris d’en Julià sobre aquest tema, havies pensat en aquesta qüestió d’aquesta manera abans?»; «Penses que això és una conseqüència d’allò altre?», etc.
En iniciar els infants en les eines de la recerca, bàsicament pretenem donar-los l’oportunitat d’apropiar-se-les i, si s’escau, mobilitzar-les per ells mateixos en diferents contextos.”
Michel Gagnon i Michel Sasseville, Conduites de la personne qui anime une communauté de recherche philosophique
Com observar bé el que passa en filosofia 3/18 (philosophie pour enfants)?
Si, com deia el lingüista Gustave Guillaume, volem explicar alguna cosa, primer cal entendre-la, i si volem entendre-la, primer cal observar-la. Així, si volem explicar a qualsevol persona la filosofia 3/18 (philosophie pour enfants), el millor que podem fer per començar és observar acuradament aquest fenomen. Això és així com en tota ciència que, per existir, comença amb l’observació.
Però, què hi ha a observar en filosofia per a infants? Quan observem infants involucrats en l’acte de filosofar, escoltem paraules, entonacions, rialles, històries. També veiem mirades, gestos. Una primera observació ens pot revelar aquests aspectes. No obstant això, si portem l’observació una mica més enllà, podem entreveure, i som conduïts a concebre, una altra realitat, no directament observable, un altre món: el de les idees, el de les relacions entre aquestes idees, el dels processos entrellaçats que comparteixen aquestes persones i on intervenen diverses habilitats de pensament i conductes socials, fins i tot afectives. Si bé aquestes últimes realitats no són observables directament, són, això no obstant, concebibles per a aquells que tenen cura d’imaginar el que passa sota les paraules utilitzades pels infants.
Un punt de vista a considerar en el moment d’observar infants practicant els actes de filosofar és el de la dimensió social que caracteritza aquests actes. Per dimensió social, es pot entendre tot el que té a veure amb les relacions humanes implicades en aquests actes. Potser cal veure, en primer lloc, aquestes relacions, l’escolta i l’ajuda mútua que es desenvolupen en el moment de practicar la filosofia.
Un altre angle d’aproximació consisteix a centrar l’atenció en les habilitats de pensament que estan en joc en aquesta pràctica, entre les quals figuren l’habilitat de raonar, l’habilitat d’investigar, l’habilitat de conceptualitzar i organitzar la informació, i l’habilitat de comunicar, expressar-se i interpretar (traduir en el propi món el món de l’altre ). Cadascuna d’aquestes habilitats és reconeixible per un conjunt d’actes particulars, de paraules pronunciades i inscrites en el discurs dels infants. Així, l’habilitat de raonar es podrà observar en el moment en què els infants expressin un «perquè», un «em baso en això per dir allò», etc. L’habilitat d’investigar s’observarà, especialment, en el moment en què els infants formulen preguntes, hipòtesis, contraexemples. L’habilitat de conceptualitzar, per definir es traduirà per comentaris dirigits a precisar el sentit dels termes utilitzats («per això, vull dir això…»). Finalment, l’habilitat de traduir es podrà observar, especialment, quan els infants intenten repetir amb les seves pròpies paraules el que altres han afirmat.
Així, a la pregunta: Com es reconeix que unes persones estan filosofant? la resposta podrà variar segons el punt de vista triat. A primera vista, això no difereix gaire d’una conversa entre persones que semblen ser amigues. Se les sent enraonar sobre temes i qüestions que els interessen, en un context on l’escolta i el respecte són presents. Però si observem una mica més atentament com es desenvolupen les coses, si tenim cura de variar els punts de vista que se’ns ofereixen, notarem que els comentaris van acompanyats d’una preocupació per raonar junts, compartir la informació, definir els termes utilitzats, identificar els supòsits, entreveure les implicacions, considerar diferents punts de vista, avaluar el valor de les raons presentades… La llista és molt llarga.
En resum, si observem atentament els infants filosofant, els veurem involucrats en una activitat on el pensament crític, creatiu i curós estan en constant interacció, inscrits en el marc social de la comunitat de recerca. Aquestes relacions, tant cognitives, socials com filosòfiques, per esmentar només aquestes, mostren la riquesa del procés que està en joc, un procés que va molt més enllà de la simple conversa entre amics, ja que es tracta d’un diàleg filosòfic. Aquest, en filosofia per a infants, s’inscriu especialment en el marc d’una recerca deliberativa, un procés complex que requereix l’ús de diversos components formatius d’un judici que es vol a l’altura de les aspiracions d’una societat que busca una democràcia digna d’aquest nom, és a dir, d’una democràcia composta per persones amb la competència i el desig de jutjar de manera raonable.
Tiré et adapté de: Sasseville, M. et Gagnon, M. Penser ensemble à l’école. Des outils pour l’observation d’une communauté de recherche philosophique en action (2e édition), Coll. Dialoguer, Pul, Québec, 2012. Extret de philoenfant.org
Què ha de tenir a promoure la pràctica del diàleg filosòfic i la constitució de la classe en comunitat de recerca?
Vet aquí, de nou, un llistat de Sasseville:
“Aquí hi ha una llista d’estratègies que podrien anomenar-se “pensar” i que esdevenen cada vegada més presents quan les persones són convidades a practicar la filosofia en comunitat de recerca:
- donar arguments i distingir els bons dels mals arguments;
- fer preguntes;
- escoltar els altres;
- identificar problemes;
- crear vincles i distincions;
- comprendre les relacions: part/tot, mitjà/fi, causa/efecte, etc.;
- utilitzar analogies;
- identificar, qüestionar i justificar els supòsits;
- construir explicacions;
- cercar la consistència;
- classificar i categoritzar;
- formular i utilitzar criteris;
- comprendre i avaluar els arguments;
- corregir el propi pensament;
- cercar proves i probabilitats;
- emetre (i, quan sigui apropiat, amagar) judicis de valor;
- parlar amb facilitat i confiança;
- tenir en compte totes les idees rellevants;
- mostrar sensibilitat al context (ser capaç d’identificar les característiques específiques que creen una diferència en la formació del judici);
- definir i analitzar conceptes;
- construir inferències;
- fer generalitzacions a partir d’experiències i esdeveniments particulars;
- trobar exemples i contraexemples;
- analitzar les frases i afirmacions;
- anticipar, predir i explorar les conseqüències;
- reconèixer les contradiccions;
- detectar els raonaments fal·laços;
- emetre i provar hipòtesis;
- demostrar obertura de mires;
- detectar l’ambigüitat i la imprecisió;
- explorar alternatives i possibilitats;
- ser rellevant en les intervencions;
- ser conscient de la complexitat: veure les diferents tonalitats de gris entre el blanc i el negre;
- tenir en compte els diferents punts de vista i perspectives; demostrar imaginació;
- comprendre la importància de ser raonable;
- desenvolupar les disposicions de coratge intel·lectual, humilitat, tolerància, integritat, perseverança i equitat;
- respectar les persones i els seus punts de vista;
- estar atent als procediments de recerca.”
Font: Michel Sasseville
Com avaluar la qualitat d’un diàleg filosòfic a l’aula?
(Deborah Bernhard, Dominik Felbling)
He topat recentment amb un article publicat a la revista childhood & philosophy que m’ha ajudat a endreçar algunes idees.
La pregunta que es fan els autors (Deborah Bernhard i Dominik Felbling) és com avaluar la qualitat dels diàlegs filosòfics que fem a l’aula i proposen de fixar-se en quatre dimensions: la “riquesa filosòfica”, la “co-construcció”, la “focalització” i la “facilitació continguda”. Comparteixo alguns fragments que he adaptat al català:
Aquí, una traducció més àmplia.
M’ha semblat interessant la manera com ajuda el docent a orientar la mirada a l’hora de pensar com es desenvolupa un diàleg i cap a on cal dirigir l’atenció.
Amb una adaptació, penso que els alumnes també se’n podrien beneficiar. No ho podríem transformar en un instrument útil per a la reflexió a classe?
Per exemple, transformant-ho en preguntes de reflexió:
- Hem avançat en el camí de respondre la pregunta?
- Podem resseguir el fil del nostre diàleg o ens hem perdut?
- Hem examinat a fons les idees proposades?
- Ens hem basat en les idees dels altres per construir una reflexió conjunta?
- etc.
Potser es podrien intentar plasmar alguns elements clau en un gràfic d’aranya i es podrien convertir en objectes d’atenció/reflexió durant (cercle d’observadors) o després d’un diàleg (tota la classe). Podem imaginar-se diferents tipus d’instruments i diferents tipus d’utlitzacions.
Sabent que -atenció-: quan utilitzem un instrument per avaluar, l’important és l’avaluació (és a dir, l’acte de pensar, de reflexionar, de prendre distància, de discutir, de comprendre) i no l’instrument (que és només un pretext, un facilitador, un trampoló o “excusa”; ja ho diu la paraula: un instrument).
Ens passa amb els instruments d’avaluació allò del dit i la lluna, que volent assenyalar la lluna, acabem mirant només el dit.
- Quina és la “imatge” ideal a la qual ha de tendir la comunitat de recerca? Segurament, aquesta que descriuren Laurance Splitter i Ann Margaret Sharp: “Nens escoltant-se i construint idees els uns amb els altres; aportant i analitzant raons en suport dels arguments proposats; ajudant-se els uns als altres a formular preguntes i a ampliar els punts de vista; sostenint la hipòtesi d’algú amb un exemple; desafiant la d’un altre amb un contraexemple; donant temps i espai perquè les veus tímides s’expressin per elles mateixes i les veus agressives esdevinguin més reflexives i més considerades. I mostrant, de mil maneres, que s’interessen per l’estructura i els procediments d’indagació tant com pel seu contingut.” (La otra educación, p. 38). Una tal imatge és difícil d’arribar. Però això no fa que no sigui un objectiu educatiu necessari. Potser ofereix, com la famosa utopia de Galeano -segons suggereix la Gloria Arbonès en aquest programa-, un poderós motiu per caminar ↩︎
Ensenyar filosofia 
Un pensament sobre “Eines per a l’observació de diàlegs filosòfics”