L’escola pot ensenyar a pensar? Quin paper hi pot jugar la filosofia?
Crec que hi ha tres grans cultures o sensibilitats al voltant d’aquesta qüestió: les anomenaré (reconec que de manera tendenciosa) la visió «angèlica», la visió «robòtica»i la visió «humana». Cada cultura té les seves conseqüències educatives. Podeu trobar aquestes visions reflectides en les creences de molts docents, en les opnions de filòsofes i filòsofes i en diferents corrents científics.
Per la visió “angèlica”, pensar és una activitat tan noble, elevada o sublim que qualsevol intent d’analitzar-la equival a degradar-la o alterar-la. Les persones que sostenen aquesta visió solen desconfiar de qualsevol intent d’explicitar allò que fem quan pensem o de descriure’l en termes d’habilitats i gestos. Aquesta visió admet possiblement dues grans versions: una versió més tradicional i restrictiva, o “elitista” (“pensar” és una cosa que només podem atribuïr als “grans pensadors”, nosaltres no estem a la seva alçada), i una versió més “progressista” (tothom és capaç de pensar, però pensar depèn d’un esforç inefable que no pot ser directament ensenyat). La pedagogia tradicional sol recolzar-se en alguna d’aquestes visions.
A nivell filosòfic, un dels seus representants més característics, per mi, és Heidegger, el qual parteix, en el text Què significa pensar? de la premisa que “encara no pensem” o que la possibilitat de pensar “s’allunya i s’allunya”. Pensar és vist com una activitat extraordinària a l’abast de molt poques persones (una minoria de filòsofs o poetes “genials” o d’èpoques pretèrites, molt sovint) i de natura finalment esotèrica (DIEC “esotèric: ocult, reservat només als iniciats“.). Una de les implicacions d’aquesta visió és que el pensament a penes pot ser ensenyat. En les versions més extremes, concebre els alumnes com a pensadors o aprenents de pensador és una aspiració insensata: només podem aspirar a admirar els pensaments dels grans filòsofs clàssics.
Per la visió robòtica, en canvi, pensar és una activitat que no té cap misteri i que pot ser descrita perfectament en termes de regles i operacions. La visió robòtica porta a una mena d’optimisme educatiu: com que pensar no és “màgic”, sinó “tècnic”, els alumnes poden aprendre a pensar si aprenen correctament les diferents “peces” que el fan possible i s’entrenen a practicar-les. Sobre aquesta visió, però, Michael Billig comenta: “el énfasis relativo al descubrimiento de las reglas del pensamiento ha llevado a una imagen bastante insípida de lo que es el pensamiento. La imagen del pensador que surgirá de esta psicología es la imagen de alguien que sigue las reglas y quien, más bien como un tímido burocrata, sigue los procedimientos de la oficina. El elemento ausente es una percepción de la naturaleza polémica y dinámica del pensamiento” (Ideología y opiones, Estudios de psicología retórica, p. 64-65). La pedagogia per objectius representava aquesta tendència.
Entremig d’aquests dos extrems, crec que l’experiència educativa dibuixa un tercer espai: un espai intermediari que podem anomenar la “visió humana“. I que potser es pot descriure així: no som ni àngels dotats d’una arpa secreta ni robots que funcionen amb llibre d’instruccions, som humans, i això implica que les nostres capacitats són perfectibles. Ens movem entre l’àngel i el robot: el nostre pensament és una capacitat que podem educar quan participem en activitats significatives (costat angèlic) i quan ens dotem d’un llenguatge que ens permet veure’l en termes d’habilitats i moviments (costat robòtic). Hi ha optimisme educatiu, com en la visió robòtica, però una imatge del pensament més exigent (pensar no pot reduir-se a una suma d’operacions), com en la visió angèlica. Aprendre a pensar és anar articulant aquests dos moviments. La pedagogia de la P4C (Philosophy for Children) i les pedagogies constructivistes se situen aquí.
Ensenyar filosofia 