L’informe filosòfic
Trobo a faltar un gènere a filosofia que es podria dir “informe filosòfic”. L’informe filosòfic, com un informe tècnic, oferiria informació sobre l’estat d’un problema, les diferents solucions en joc i s’aconsellaria finalment una solució. Es diferenciaria d’una dissertació o d’un assaig per la seva voluntat pràctica (prendre decisions o adoptar una determinada solució) i per la seva vocació d’informació (descriure amb el màxim de cura les diferents posicions en joc). Potser els comitès de bioètica elaboren escrits semblants al que dic; hi ignoro.
L’informe s’adapta molt bé, a més, al tipus de treball filosòfic que crec que podem fer a les aules de secundària: descobrim un problema, explorem diferents perspectives i adoptem una solució (1. Existeix la llibertat? 2. Diferents perspectives sobre la llibertat 3. Escullo la perspectiva que considero més sòlida o me’n fabrico una a mida). A diferència de la dissertació, no pretén ser especialment personal, sinó més tècnic o professional; un estat de la qüestió, la crònica d’una expedició que ajuda a endreçar-se les idees i que podria ser útil a futurs exploradors (m’encantaria llegir informes filosòfics sobre tota mena de qüestions).
Sempre m’ha fascinat aquest gran mapa que John C. Bean i Dan Melzer (2021) proposen per entendre el món del coneixement. Agrupen les disciplines en grans tipologies que anomenen meta-disciplines i els gèneres en grans tipologies que anomenen meta-gèneres. Per a les disciplines amb identitats borroses com la filosofia, és divertit preguntar-se on som. I crec que l’interès de la idea de l’informe filosòfic rau justament en el fet de convidar-nos a veure què passa si mirem la filosofia sota un prisma (una meta-disciplina) diferent i, enlloc de veure-la com una disciplina interpretativa condemnada a l’errància1 (és potser la disciplina més errabunda de totes?), la veiem d’una manera més pràgmàtica, com una forma especial de problem-solving (Mary Midgley comparava la filosofia amb una forma de fontaneria que s’ocuparia d’arreglar problemes en els nostres complexos sistemes conceptuals!)
L’entrevista
Un gènere que cada vegada utilitzo més a classe i al qual veig moltes virtuts és l’entrevista.
Imaginem que una científica o una filòsofa publica un llibre que ens interessa molt tractar amb els nostres alumnes. És difícil que el puguem llegir sencer a l’aula, fins i tot si apliquem estratègies de lectura col·laborativa com ara l’arpentage: els capítols del llibre es divideixen entre un grup de persones i després es reconstrueix el llibre sencer com si fos un puzzle. Llegir entre tots un llibre és, per descomptat, una experiència summament interessant que us convido a provar a l’aula, però a vegades necessitem formes d’accés més ràpides i veloces a les idees, que ens permetin avançar en les nostres recerques.
I això és el que em sembla que ofereix d’una manera excel·lent l’entrevista.
Podríem imaginar, de fet, que la literatura científica és com una ceba o un territori que es compon de diferents capes d’escrits: al cor, els articles científics o llibres més tècnics, publicats en revistes especialitzades i editorials acadèmiques -en el terreny oral, trobem simposis, seminaris o conferències, per exemple-; recobrint-los, escrits de tipus divulgatiu realitzats pels propis autors, però fets per a un públic més ampli, i a l’escorça més exterior (que és on sovint ens pot interessar moure’ns a classe, sense oblidar els moments en què convé aprendre a explorar el nucli -llegir una autora canònica, aprendre a desxifrar un article científic, etc.), tot una panòplia d’escrits multiformes, a la interfície de dos mons, el món acadèmic i el món social: l’entrevista, les conferències per al gran públic (tipus Ted Talk), la ressenya, la carta oberta, la participació en fòrums socials, les col·laboracions amb grans mitjans de comunicació, museus, fundacions, etc.
De tots aquests gèneres-escorça, crec que l’entrevista és un dels millors. És directe, té un estil més fresc i àgil, i aconsegueix fer sentir, rere les idees que es presenten, la persona que les diu; amb les seves dèries i història personal, els seus dubtes, els seus entusiasmes. Quina emoció i que ajudador poder sentir, rere les idees més abstractes, la persona que les pensa!
Pista per a docents: localitzar entrevistes és molt fàcil. Busqueu a un cercador nom de la persona que us interessa + entrevista i veureu com descobriu un gran ventall d’opcions. És molt habitual que els grans diaris publiquin entrevistes amb filòsofes i centífiques que acaben de presentar un llibre o una recerca important. La premsa actua així, en part, com una mena de gran aparador i a la vegada traductor de la ciència i el pensament, fent-los més propers al gran públic (tot i que, naturalment, no està lliure de perills i defectes: biaixos, manipulació, interessos, silenciament, sobredimensionament, etc.). Si us fixeu en la manera com vosaltres mateixos entreu en contacte amb noves idees o amb veus d’experts que us interessen, segurament us adonareu de l’important paper que hi juga.
Per altra banda, tenim l’entrevista, ja no com a gènere per ser llegit, sinó com a pràctica per ser feta: els alumnes entrevisten X per informar-se / aprendre sobre tal o qual qüestió. Pràctica plena de matisos i aprenentatges: interessar-se per la veu de l’altre, comprendre-la, acompanyar-la, interpretar-la, etc. I la seva cosina germana: les històries de vida. Pràctiques alhora cognitives i ètiques.
O el gènere interessantíssim i deliciós de l’entrevista imaginària.
Gèneres tots a explorar més i més.
Fórmules i aforismes
Potser no heu anat mai a Egipte, però sabeu moltes coses d’Egipte.
Teniu al cap la imatge dels faraons i les piràmides que heu descobert a les pel·lícules, coneixeu els noms de Cleopatra i Tutankamon, heu fullejat algun llibre amb jerogífics, teniu una postal de El Caire enganxada a la nevera.
I tota aquesta cultura simplificada i estereotipada, lluny de ser mera paperassa, us fa al capdavall d’embaixadora del país i us fa venir ganes de conèixe’l.
La cultura filosòfica també té la seva forma de transmetre’s: les seves pròpies divinitats i piràmides que actuen com a amulets que exciten la imaginació.
N’anomeno uns quants:
- el bigoti de Nietzsche (imatge)
- la puntualitat de Kant (llegenda/element biogràfic)
- el geni maligne de Descartes (metàfora)
- la caverna de Plató (metàfora)
- les dissorts d’Abelard (llegenda/element biogràfic)
I juntament amb aquests emblemes o imatges, trobo també tota una literatura ràpida i espurnejant que em serveix, de fet, com un autèntic trampolí cap a l’obra dels filòsofs: les fórmules i aforismes en què els filòsofs i filòsofes han encapsulat i propulsat els seves idees.
En cito algunes:
“La història de la humanitat és la història de la lluita de classes”
“L’existència precedeix l’essència”
“L’home és un llop per a l’home”
Es transmetria la cultura filosòfica sense tot aquest folclore? Crec que aquesta literatura contribueix d’una manera poderosa a atraure nous viatgers a les piràmides de la filosofia i a cultivar un autèntic desig d’aventura. Són com postals memorables que conviden la imaginació a iniciar un viatge filosòfic o a guardar el record per sempre més d’una determinada Idea (mnemotècnies).
I per això no m’explico que no en traiem més suc, a les classes, i no tinguem maletes plenes de postals per convidar els alumnes a anar-se’n de viatge, o que no els donem càmeres de fotografiar i recursos per crear les seves pròpies postals.
PD: sobre les fórmules filosòfiques i la seva importància en la transmissió d’una cultura filosòfica podeu llegir aquest llibre, que en diu això (text de contra-coberta):
“Les filosofies es condensen en enunciats mínims i autònoms dotats de propietats formals que els confereixen un aspecte notable, signatures doctrinals («Coneix-te a tu mateix», «L’existència precedeix l’essència») o enunciats d’abast universal («Mai no ens banyem dues vegades al mateix riu», «L’home és un llop per a l’home»). Aquestes fórmules emblemàtiques circulen entre les grans obres i es recontextualitzen en textos secundaris (doxografies, manuals, diccionaris, recopilacions de formes breus…). S’inscriuen en usos essencials per a l’activitat discursiva: memorització, transmissió, ensenyament, comentari, contribuint de manera decisiva a teixir l’interdiscurs filosòfic. També exerceixen el paper d’ambaixadores davant d’altres formes de discurs i en l’espai públic i els seus llocs comuns. Dins d’una doctrina, les fórmules filosòfiques concentren els esquemes especulatius, en permeten la identificació i el redesplegament i, de vegades, en les formes breus o els gèneres formularis, constitueixen el mode d’exposició privilegiat.”
Un suggeriment didàctic: usar cites filosòfiques o literàries a l’inici de classe
El diàleg
És sorprenent que no haguem investigat més a fons les possibilitats de reflexió i d’aprenentatge que ofereix aquest gènere tanmateix medular de la filosofia.
Què ofereix un diàleg?
La possibilitat de fer convergir diferents perspectives sobre un mateix problema (penso en la riquesa d’aquells diàlegs platònics en què es troben realment diferents veus en discordança, i el lector glateix amb els seus intercanvis; Glaucó, Adimant, Sòcrates, Gòrgies, Trasímac, etc.); la possibilitat de modular-les emocionalment a través de les seves reaccions i accions que realitzen en el marc del diàleg (Trasímac es fa espaordidor); el joc subtil dels escenaris…
En el diàleg, puc jugar amb la imaginació i amb tots els recursos que m’ofereix la literatura. Puc fer que parlin els objectes o els animals, que una part del missatge s’amagui en l’escenari, que el temps es faci lent o s’acceleri, que hi hagi sorpreses, que de sobte es faci de nit, o de dia, que aparegui un savi budista enfilat a un elefant i que de cop ofereixi una objecció al debat que es mantenia o una clau per respondre una pregunta…. I tot, al servei d’un projecte de reflexió.
Escriure un diàleg filosòfic, requereix, potser una de les habilitats més difícils de conquerir: ser capaç de pensar de manera múltiple, de pensar des de diferents perspectives i sensibilitats alhora.
Per exemple, en un diàleg sobre l’amor, X, un personatge, sosté que l’amor no existeix, que és només un artifici dels instints -com a autor, he de saber comprendre la lògica d’aquesta idea de X-, Y, un altre personatge, està persuadit, en canvi, que l’amor existeix, i que és un dels projectes més elevats de la vida -com a autor, de nou, he de saber comprendre la lògica d’aquesta idea de Y-; Z, una nena petita, se’ls mira amb perplexitat i es passa el diàleg fent preguntes molt difícils de respondre -he de saber donar veu a la perplexitat permanent d’aquesta nena-; finalment, passa de tant un tant un ocell per la finestra de l’habitació on té lloc el diàleg i deixa anar petits brins de saviesa de diferents cultures -he de saber escoltar també aquestes veus-. I podria continuar. Potser podrien trucar a la porta i podria entrar W, que objectaria que l’amor és un mecanisme de dominació patriarcal i obrira una ampolla de vi perquè fer fluir de nou el diàleg…
L’escriptura de diàlegs ens pot fer més oberts i sorpresos, més exposats a la deliciosa complexitat de les coses. I és una forma potser privilegiada de practicar el que Peter Elbow anomenava la “creença metodològica”:
“The believing game is the disciplined practice of trying to be as welcoming or accepting as possible to every idea we encounter: not just listening to views different from our own and holding back from arguing with them; not just trying to restate them without bias (as Carl Rogers advocated); but actually trying to believe them. We are using believing as a different tool for scrutinizing and testing ideas. (…) Often we cannot see what’s good in someone else’s idea (or in our own!) till we work at believing it” Peter Elbow, The Believing Game or Methodological Believing)
La il·lustració
M’agrada la manera com les imatges són capaces de caçar amb pocs moviments de llapis idees molt complexes. Una bona imatge és com un ganivet o una mossegada o un glop d’un licor poderós que inflama les idees. O una pregunta plena d’astúcia desafiadora.
Penso que es podria generar tota una filosofia en imatges, una filosofia muda que ens parlés mirant-la (potser existeix ja, disseminada pel món com boles de drac perdudes).
Darrerament, és possible que la persona que més m’ha fet reflexionar i sentir una espècie d’urgència filosòfica (una urgència de pensar, una urgència de fer-me preguntes, d’entendre coses) és la il·lustradora Marion Fayolle i el seu llibret sobre les criatures.
Les imatges ens imposen a vegades un deure inexcusable de pensar, o un enorme desig o urgència de qüestionar-nos.
Però tinc la sensació que aquesta cultura que estic somiant aquí (aquesta filosofia en imatges) és encara llunyana. Si existís, podria ser una de les vies reials a la filosofia a l’escola.
No podríem filosofar més a través dels pinzells i el llapis?
Bibliografia
Peter Elbow, The Believing Game or Methodological Believing
John C. Bean i Dan Melzer, Engaging Ideas: The Professor’s Guide to Integrating Writing, Critical Thinking, and Active Learning in the Classroom. 2021
Entrades connectades
- Tot i que en català disposem del verb errar i de molts derivats (errabund, errant, etc.), no tenim errància, i és una pena que no em volia permetre. En francès, el Larousse la defineix així: action d’errer, de marcher longtemps sans but précis. ↩︎
Ensenyar filosofia 