Què és per mi filosofar? Conceptualitzar la pràctica filosòfica a través de dibuixos

Estava a punt de fer un dibuix a la pissarra que m’ajudés a comunicar als alumnes què és per mi la filosofia i com visc el procés de filosofar i de cop em vaig aturar. Notava un punt d’expectació en l’ambient (potser induït per la intriga de veure si el dibuix del profe acabaria en accident gràfic) i una veueta interna -una mena de daimon versió profe¹– em va dir: no és més interessant que ho preguntis als alumnes?

Així que vaig anar cap a la maleta i en vaig treure tres retoladors.

“A algú li agradaria representar amb un dibuix què és la filosofia per a ell/a?”

Tres o quatre mans es van aixecar, mig entremaliades i dubtoses.

Els primers dibuixos que van sorgir van ser aquests:

I la situació, que en cap moment havia previst i que va ser potser un exemple de serendipitat didàctica², va donar peu a una conversa filosòficament molt interessant, esquitxada d’intriga i reflexions agudes:

Per què el Kilian havia tancat un infinit dins d’un triangle? És infinita la filosofia? I si és infinita i sempre dona voltes -com també semblava suggerir el dibuix de l’Izan-, arribem mai enlloc? Com es connectava aquesta idea amb el treball que fèiem habitualment a l’aula? La Júlia i la Gal·la, per la seva banda, havien dibuixat un ull que expressa la idea que tothom veu les coses de manera diferent. Però quina és la importància quan filosofem d’aquesta diversitat de punts de vista? I què implica que cadascú pugui veure les coses de manera diferent? Implica que podem tenir dificultat per comunicar-nos o construir visions comunes?

A mesura que exploràvem els dibuixos amb tota la classe i ens fèiem aquestes preguntes, sentia que havíem fet sense voler una troballa valuosa, que segurament podria assajar en altres classes i que valia la pena veure més a fons on ens portava. No era, de fet, una manera excel·lent de separar-nos de les activitats que fèiem habitualment per poder entendre-les millor i pensar-les?

El que trobareu a sota (veure apartats següents) són els dibuixos que vaig proposar que creessin al seu diari de bord (20′ – 30′), acompanyats d’una petita explicació escrita. Hi ha els del grup de 4t d’ESO, on vam fer sense voler la troballa, i la rèplica que vaig provar uns dies més tard amb 1r de Batxillerat, buscant també l’oportunitat de crear un moment de reflexió compartida sobre la pràctica de la filosofia.

N’he tret algunes lliçons -i un intens goig!- d’aquest exercici. De manera general, m’ha reforçat la idea de com d’important pot ser el pensament visual a l’hora de conceptualitzar idees i processos complexos i conquerir nous territoris.

En particular, tinc la sensació que el dibuix i la mà han ajudat molts alumnes a arribar a llocs mentals on hauria estat difícil d’arribar únicament o primerament a través de la paraula, però que un cop han estat conquistats o suggerits per la mà aquests llocs s’han fet disponibles per a la paraula (per a la paraula d’un mateix -exploro, verbalitzo el significat del meu dibuix i me n’adono de coses que hi havia-, però també per a la paraula dels altres -conversem sobre el teu dibuix i les idees que ens ajuda a veure-). Penso molt particularment en les reflexions verbals que va fer el Carlos, un alumne “repetidor” de 4t (alumne repetidor: aquesta “creu escolar” que arrosseguen alguns alumnes), després de proposar una interessantíssima visualització de la filosofia com un conjunt de cercles concèntrics en què, per arribar a un concepte dipositat en un dels cercles (per exemple, “amor”), necessites passar pels conceptes d’altres cercles -segons ens explicava-; i penso també en totes les converses, d’una gran bellesa i intel·ligència, que van propiciar moltes de les metàfores visuals creades pels alumnes (penso en la metàfora “la ment és un arbre de nadal” de la Valeri de 1r de batxillerat i en tota l’estona que vam passar preguntant-nos per les seves implicacions i matisos).

Què he après d’aquest exercici improvisat i feliç alhora? Potser ho podria resumir així:

1. Dibuixar ajuda els alumnes -i les persones en general- a pensar, explorar i ordenar conceptes. A vegades, arribem a través del dibuix (metàfores visuals, diagrames, etc.) a llocs que no ens són immediatament accessibles a través de la paraula, però que, un cop dibuixats, esdevenen disponibles per a la paraula³. Hi ha una aliança imatge – paraula – pensament que sovint menystenim o ignorem educativament.
2. Un dibuix és una invitació a pensar. Compartir aquests dibuixos i les visions que expressen dona peu a converses i exploracions d’un alt valor reflexiu i educatiu.

1. Dibuixos de 1r de batxillerat
2. Dibuixos 4t d’ESO (grup 1)
3. Dibuixos 3r d’ESO
4. Possibles aplicacions a l’aula

Dibuixos de 1r de batxillerat

Comentaris

[En desenvolupament]

Dibuixos 4t d’ESO (grup 1)

Comentaris

[En desenvolupament]

Dibuixos 3r d’ESO

Dibuixos de la classe de 3r d’ESO de la professora Gemma Cateura (INS Jaume Mimó, Cerdanyola del Vallès). El grup practica Filosofia 3/18 des de 1r d’ESO.

Possibles aplicacions a l’aula

A l’aula es pot treballar de moltes maneres, cadascú ho pot adaptar als seus contextos i propòsits. Sí que em sembla important fer-ho quan els alumnes compten ja amb força hores de vol de filosofia i té sentit fer un alto per observar de més a prop el sentit que cadascú dona al fet de filosofar a l’aula (a no ser que es vulgui utilitzar a inici de curs com una exploració de representacions prèvies).

Alguns idees, en desordre:

• El fet de convidar els alumnes a fer alguns dibuixos inicials a la pissarra pot modelitzar el sentit de l’activitat i infondre confiança (però també pot ser fred en algunes classes?).
• Després de fer una primera aproximació individual, els alumnes es poden mostrar els seus dibuixos entre ells per tal de descobrir-hi nous matisos, enriquir les explicacions verbals, etc.
• Els dibuixos poden ser presentats i explorats en petit grup, amb l’ajuda d’alguna consigna (fer emergir preguntes, observar diferències interessants, etc.), per després parlar-ne en gran grup.
• Els dibuixos poden donar peu a una petita exposició al passadís (per què són sovint tan poc interessants els passadissos i vestíbuls dels instituts?), amb una conversa posterior o un espai per a preguntes.
• Poden ser presentats en gran grup i donar peu a una conversa.
• Pot desembocar en l’escriptura d’un text més important, en la lectura de textos filosòfics, etc.
• Es poden guardar per a més endavant, per tornar-hi i observar evolucions, comparar-los, etc.

1. Les obres de Plató i Xenofont ens pinten sovint un Sòcrates que vivia acompanyat per un “daimon” (un geni o dimoniet, una veu interna) que li parava els peus quan sentia que estava a punt de prendre una decisió incorrecta. És una mena de GPS moral que potser tots tenim d’alguna manera -malgrat la diversitat de destinacions i de rutes? ↩︎
2. DIEC: “Serendipitat: descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents.” ↩︎
3. Crec que això passa també perquè sovint descobrim en els dibuixos, també en els propis, implicacions i matisos que un no havia previst inicialment o que no són evidents en una primera lectura, i que precisament per això ens porten a pensar i fer-nos noves preguntes.
   Nota per a mi: hauria de llegir molt més sobre “visual thinking”. No conec prou aquest món que crec que em podria aportar moltes coses. ↩︎