Visions educatives


Hi ha dues grans visions educatives1.

Una visió mira cap al docent. El que és important, és el docent i la seva capacitat d’expressar els seus coneixements. L’acte pedagògic per excel·lència és explicar.

No conec cap il·lustració millor d’aquesta idea que la resposta que va donar Pascual Gil, docent i autor amb gran ressò a les xarxes, a la pregunta de què és un bon docent:

El buen profesor, si existe, debe ser ese al que sus alumnos, cuando acaba la clase, le dicen: “Jo, profe, tú sabes una barbaridad”. Un profesor que despierta cierta admiración porque sabe algunas cosas y parece empeñado en compartirlas con todos
Pascual Gil, Entrevista (Ctxt, 2022)

L’altra visió mira cap a l’alumne. El que és important, és l’accés de l’alumne al saber i a la intel·ligència, és l’ús de la seva intel·ligència per accedir a un saber. El paper del docent és fer possible aquest accés, creant les situacions adequades perquè l’alumne faci ús de la seva intel·ligència i es descobreixi capaç d’aprendre.

No conec cap il·lustració millor d’aquesta idea que l’anècdota que Jordi Domènech col·loca a l’inici d’un dels seus llibres:

Un dia de maig, una alumna, en concloure una de les activitats (…), em va dir: «Gràcies. Ara em sento llesta». És difícil que ella sigui conscient de fins a quin punt va ser important per a mi aquella frase, aquell dia.
Jordi Domènech

En la primera concepció, és el professor el que se sent llest, i l’alumne li reconeix, admirat, la llestesa (“Jo, profe, tú sabes una barbaridad”.)

Hi ha en això tot un món de conseqüències.

En la segona concepció, és l’alumne el que se sent llest i la llestesa del professor consisteix a provocar, admirat, la llestesa de l’alumne: “És difícil que ella sigui conscient de fins a quin punt va ser important per a mi aquella frase, aquell dia”.

Hi ha en això tot un món de conseqüències.

  1. Dues? He agafat aquí un pinzell molt gros. Si agaféssim un pinzell més petit, hauríem de corregir aquesta afirmació. Jean Houssaye, per exemple, agafa un pinzell més petit quan en el seu “triangle pedagògic” teoritza tres grans processos educatius (ensenyar, aprendre, formar) en funció de la manera com es posen en joc els tres elements indispensables de tota situació educativa (el saber, els alumnes i el docent). La intenció d’aquesta entrada de blog és molt més “impressionista”: vull donar a sentir una possible línia divisòria a grans traços. Hem de tenir sempre un pinzell més fi guardat a la butxaca. ↩︎

Deixa un comentari