Vull tornar, una vegada més, a aquest vinyeta de Tonucci per parlar d’un concepte que fa molt de temps que em va venint a la ment i que em serveix per explicar-me una sèrie de fenòmens molt habituals. El concepte és el concepte de “ruptura pràctica”. Demanaré al lector una mica de paciència perquè tot això són uns apunts escrits a raig i no tinc temps d’ordenar-los millor. Estan inspirats per aquest text de l’Elena Ferro. El títol sona terriblement pretensiós, però no n’he trobat un de millor.
Tornem a la vinyeta. Què és el que passa aquí?
Podem distingir dues eferes: l’esfera dels fets i l’esfera de les paraules.
En l’esfera de les paraules, tot sembla que hagi canviat. El formador diu fermament que “s’ha acabat l’era de les tarimes”.
En l’esfera dels fets, però, tot continua igual. La veu que diu fermament que s’ha acabat l’era de les tarimes continua fermament enfilada a una tarima; els rols, les accions continuen sent les mateixes, etc.
Per què és tan habitual la situació que exposa la vinyeta? Com desenredar aquest nus?
Crec que un concepte interessant per explicar això és el concepte de “ruptura pràctica” (sento clarament aquí que els conceptes són eines, són finestres que inventem per mirar les coses).
S’assembla al concepte de “ruptura epistemològica” (Elena Ferro: “Per tal que un docent millori professionalment cal operar un “trencament epistemològic” que el posi davant de la insuficiència de les seves representacions anteriors i l’obligui a modificar-les o canviar-les per unes de noves”), però diu alguna cosa més o aporta un matís que em sembla molt important de tenir en compte, especialment en el cas de la pedagogia, i que explica per què es produeixen tan sovint situacions com les que denuncia Tonucci.
I el que diu és el següent: els docents, per canviar realment la seva pràctica, no en tenen prou canviant els discursos o les paraules, sinó que han de poder fer una “ruptura pràctica”, això és, viure experiències concretes que siguin capaces de contrarestar els “models pràctics” engendrats per anys i anys d’exposició a les metodologies tradicionals a les aules i que siguin capaces de fer descobrir noves maneres de viure i aprendre a l’escola.
Assenyalo l’adjectiu, pràctica, per subratllar que aquesta ruptura no pot ser mai només una ruptura en l’ordre del discurs i les paraules, de les coses que diem, sinó també de les coses que fem, ha de ser una ruptura que passi per experiències pràctiques.
“Ruptura pràctica” és el nom que podem donar a aquesta necessitat de submergir-nos humilment en la pràctica per tal que es pugui produir una transformació pedagògica real i no només retòrica. Una transformació en els fets i no només en les paraules.
Ara bé, aquestes “ruptures pràctiques” no les podem fer sols, ni tampoc les podem fer, habitualment, llegint només llibres (tot i que llegir llibres de pedagogia sigui importantíssim). La gran majoria de nosaltres necessitem participar en col·lectius que ens ajudin a veure i experimentar en la pràctica el que volen dir aquestes noves idees i que ens ajudin a desenvolupar un aprenentatge.
El concepte de “ruptura pràctica” permet explicar fets com aquest: un docent o una organització pot haver canviat les seves “idees” -el seu discurs, les seves “idees preferides”, els valors amb què s’identifica, fins i tot ardentment, etc- sobre què és ensenyar i continuar ensenyant, tanmateix, de la mateixa manera de sempre sense adonar-se’n. Això passa perquè no ha pogut fer, malgrat tot, encara, una ruptura pràctica, una ruptura pròpiament pedagògica i segueix movent-se a la pràctica dins dels models apresos. Molts canvis o ruptures són merament retòriques. No per mala voluntat del practicant o l’organització, sinó per l’absència de les condicions -col·lectives, culturals- que permeten realitzar-lo.
Tota transformació pedagògica real és una transformació de les pràctiques, no existeix una via retòrica a la transformació pedagògica.
El que calen són contra-experiències, contra-aprenentatges: experiències capaces de contradir els models construïts per tot el cúmul d’experiències passades i d’obrir A LA PRÀCTICA nous camins possibles. Experiències transformadores, remodeladores, experiències d’aprenentatge, sense les quals un pot tenir només una comprensió retòrica del canvi pedagògic, però no una comprensió real, pràctica. Es tracta d’això.
Però aquests contra-aprenentatges no els podem fer només obrint un llibre. Els llibres ens donen paraules i les paraules poden canviar el nostre discurs o la nostra comprensió de les coses, però no directament la nostra pràctica. Ho repeteixo: no directament la nostra pràctica (ho repeteixo perquè sempre pensem la pràctica com si fos una cosa que se’ns donarà “per afegit”, la pensem que si fos un annex estúpid i l’important fossin les paraules, les idees… Paraules màgiques com signes astològics… Ai! I així ens va!!!). Per canviar la pràctica cal la mediació d’una nova pràctica, cal un procés complex, material, humil, col·lectiu d’aprenentatge, cal una activitat real pràctica. Si no, canviarem només el discurs, i ens haurem pensat que hem canviat la pràctica (tenim a vegades una relació astrològica i màgica amb les paraules).
L’aposta de l’isomorfisme pedagògic és l’aposta per aquestes contra-experiències i contra-aprenentatges. És una contra-pràctica, un contra-model, enfocat a obrir nous camins possibles per al pensament i per la pràctica. Com a “contra-” fa possible que s’obri un espai per pensar, un espai pel diàleg (no podem pensar atrapats dins d’un sol model, podem aprendre i pensar comparant models i experiències, obrint espai per fer-nos preguntes, etc.).
Una transformació pedagògica real implica una comprensió pràctica de les noves idees pedagògiques i no una comprensió merament retòrica (tot i que la comprensió retòrica i el maneig de les paraules és suficient per participar en podcasts, conferències, escriure llibres, …). Però aquesta comprensió pràctica només pot provenir d’una familiarització pràctica amb les noves idees pedagògiques, etc. I aquesta familiarització pràctica necessita el treball humil i apassionat de col·lectius, centres, organitzacions, compromesos en la recerca pedagògica -és monstruosament difícil, si no impossible, fer-ho sol, descobrir-ho sol-; la investigació a l’aula; l’assaig-error; la possibilitat de parlar de la pràctica amb altres companys, etc.
El que vull dir és (vaig acabant aquests apunts): el trencament epistemològic que han de fer els docents i del que parla l’Elena és també (només pot ser també) un trencament pràctic. Només si és pràctic pot anomenar-se pròpiament un trencament pedagògic, una transformació pedagògica. Un trencament “epistemològic” sense trencament pràctic -com és sovint el cas- és només un trencament retòric. I un trencament retòric que canvia les paraules però deixa les pràctiques intactes fa riure, o tristesa, deceb, i enganya.
***
Afegeixo nous apunts (nadal 2025):
Només puc desenvolupar una comprensió pràctica de les idees pedagògiques… submergint-me en la pràctica, embrutant-me les mans, lluitant cos a cos amb les coses, prenent decisions, equivocant-me. No puc fer aquest camí assegut, només amb paraules (llegint, escrivint). La pràctica és insubstituïble (no puc aprendre a esquiar mirant només documentals d’esquí, me’ls he de calçar). He de fer aquest camí mobilitzant-me tot jo, exposant-me, a través de la pràctica. El que puc obtenir a través d’això, que a alguns pot semblar onerós, és una comprensió molt més valuosa que la comprensió merament verbal (comprensió -sí, crec que s’ha de dir- superficial, aparent, enganyosa -volàtil), és una comprensió pràctica que, si pogués, descriuria com una petita forma de saviesa.
La comprensió pràctica potser no em prepararà per parlar davant d’auditoris molt grans, plens de persones, o en platons de televisió, o en entrevistes amb mitjans, però em permet anomenar-me docent o educador en un sentit més ple i aprendre a realitzar cada dia la meva feina.
Soc molt sensible a aquesta qüestió. Em sembla clau.
Ensenyar filosofia 