“Estudiar seriamente un texto exige un análisis del estudio
que llevó a cabo el autor para poder escribirlo. (…)
Estudiar es una forma de reinventar, re-crear, reescribir”
Freire
Què ens impedeix de veure les Meditacions metafísiques com una espècie de “joc filosòfic”?
Hi ha dos jugadors. Un jugador té la missió de posar-ho tot en dubte. L’altre, de localitzar una afirmació que escapi a les crítiques del primer: una afirmació inaccessible a qualsevol mena de dubte. Per jugar-hi, com suggereix l’especialista Emanuela Scribano, Descartes es desdobla. Una part d’ell assumeix la veu de les creences tradicionals, del “sempre he cregut que…”, del “tothom diu que…”, l’altra, la veu crítica, insatisfeta, que busca voraçment un nou començament. D’aquest joc en neix la filosofia cartesiana.
“El subjecte s’escindeix en un “jo meditant” i un “jo vell“, i entre aquestes dues figures s’estableix un diàleg encès en el qual el jo meditant, que ha decidit qüestionar tot el coneixement del passat, sotmet al vell jo, tot ell immers en prejudicis i resistent a abandonar-los, una sèrie de raons per qüestionar la fiabilitat del coneixement que prové dels sentits” (Emanuela Scribano)
“Il soggetto si sdoppia in un «<io meditante» e in un «<vecchio io», e tra queste due figure si instaura un incalzante dialogo nel quale l’io meditante, che ha deciso di mettere in questione tutto il sapere del passato, sottopone al vecchio io, tutto immerso nei pregiudizi e resistente ad abbandonarli, una serie di ragioni per mettere in dubbio l’affidabilità del sapere che proviene dai sensi” (Emanuela Scribano, Guida alla lettura delle «Meditazioni metafisiche» di Descartes)
Aquest joc de crítica i desdoblament és el que es tracta de proposar als alumnes.
La idea d’aquest taller prové d’una insatisfacció. Des de fa temps, em semblava que l’experiment filosòfic que proposa Descartes a les Meditacions (1641) és potent, però en canvi no aconseguia activar-lo totalment a l’aula, amb els alumnes. Fins que se’m va acudir que potser el que calia era, justament, tractar-lo com el que era, un experiment filosòfic, i proposar als alumnes d’experimentar-lo en primera persona. Per què els feia llegir, fins llavors, el text d’un experiment que no arribaven a (re)fer?
Aquesta experimentació, em va semblar, podia realitzar-se a través d’una espècie de joc de cartes. Aquesta és la hipòtesi que proposo aquí i que, un cop provada a classe, crec que és interessant.
La dinàmica del joc de cartes
La dinàmica és simple. Els alumnes es posen en grups de 4 (o en parelles). Dins de cada grup, es formen dos equips, cada un dels quals rep un conjunt diferent de cartes.
Un d’ells té les cartes-afirmació, l’altre té cartes de dubte. Les cartes de dubte són capaces d’anul·lar les cartes d’afirmació.
Podeu descarregar-les preparades per imprimir, retallar i plastificar aquí:
Per la seva banda, la Laia Pérez n’ha fet aquesta magnífica versió:
Aquí trobareu un nou model de cartes, basat en el de la Laia:
Suggeriment: una altra opció seria agafar el mateix text cartesià per construir les cartes.
Per exemple, la carta de dubte del sentits podria dir: “Tot el que fins avui he admès com a absolutament veritable i seguir ho he percebut dels sentits o pels sentits; ara bé, a vegades m’he adonat que aquests mateixos sentits m’enganyaven, i és prudent no fiar-se mai per complet dels qui han enganyat alguna vegada” (Descartes, Primera meditació)
La carta de l’argument del somni podria dir: “he de considerar aquí que soc home i, consegüentment, que tinc el costum de dormir (…) Quantes vegades no dec haver somiat durant la nit que era en aquest lloc, vestit, a la vora del foc, encara que fos completament nu dins del llit? (…) pensant-ho bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions d’aquesta mena. Aturant-me en aquest pensament, veig (…) clarament que no hi ha cap indici cert pel qual es pugui distingir amb claredat la vetlla del somni” (Descartes, Primera meditació)
Si les voleu retocar, modificar, etc. us en podeu fer una còpia pròpia accedint a Canva:
Se’ls anuncia l’objectiu del joc:
“L’equip-afirmació ha de ser capaç de “tirar” una afirmació que escapi a les cartes de dubte. La missió de l’equip-dubte és “frenar” les afirmacions de l’altre equip a través d’alguna de les seves 3 cartes. Una afirmació es considera descartada quan l’equip escèpitc és capaç de respondre-hi amb un dels seus dubtes (argumentar que el dubte és pertinent), per més remot o exagerat que sigui (principi del dubte hiperbòlic). Les afirmacions només guanyen si es demostren fora de l’abast de les cartes rivals (són totalment immunes als dubtes). Cal que argumenteu els vostres moviments.
El joc dura uns 15 minuts. Quan els equips acaben, fem una posada en comú analitzant els resultats i el desenvolupament del joc.
Com ha anat el joc? Hi ha hagut alguna carta que hagi quedat dempeus? Quines afirmacions s’han mostrat més febles? Quines dificultats heu experimentat? Han sorgit preguntes, dubtes?
(Possibilitat d’introduir una petita fase d’escriptura reflexiva)
Resultats
Les experimentacions que n’he fet a l’aula (dues, de moment) em fan pensar que no és inhabitual que els equips arribin a conclusions diferents (diferents entre ells, i diferents respecte a Descartes). Per alguns, no hi ha cap afirmació guanyadora; per d’altres, l’afirmació guanyadora no és la del cogito. En contra del que pensava Descartes, la “llum natural de la raó” no il·lumina les coses de la mateixa manera per tothom i el procés reflexiu comporta discrepàncies (a no ser, si ens posem cartesians, que tot això demostri més aviat la terrible “adherència” de les nostres antigues opinions).
No és un problema, al meu entendre, aquest desacord relatiu. L’objectiu didàctic del joc és recrear la situació filosòfica de Descartes i fer bregar els alumnes amb les mateixes idees, per tal que estiguin en condicions d’entendre-les més plenament. És una aposta per retallar una part de l’estranyesa que les Meditacions metafísiques poden suscitar en els alumnes (tot i que aquesta “estranyesa” només pot acabar-se d’esvair, crec, si és duu a terme una lectura contextualista de l’obra de Descartes). Gràcies a aquest joc-experiment, però, s’aplana el camí a la lectura de les Meditacions i el projecte cartesià pren (una mica) més de sentit.
Del joc a la lectura
En l’etapa següent, el professor proposa de conèixer la manera com Descartes va jugar al joc que ell mateix havia inventat.
Lectura d’un recull de textos clau de Descartes (extrets principalment de les Meditacions metafísiques, però també del Discurs del mètode, i d’altres).
L’avantatge és que la seva posició de lectors canvia pel fet d’haver jugat al mateix joc (aquest és un dels objectius del taller). Ara són capaços de seguir amb més perspicàcia els moviments, les jugades, de Descartes i de comprendre els seus raoanments. Llegir-lo els interessa perquè s’han entregat en primera persona a la mateixa “aventura” i ara poden veure “com ho ha fet” el filòsof que ens hem proposat d’estudiar.
L’esquema general del taller, per tant, podria ser el següent:
- Breu presentació de Descartes
- Els alumnes juguen al “joc” de les meditacions
- Valoració col·lectiva
- Lectura de textos clau de Descartes (els penjaré aviat al blog)
- Nova valoració
Preguntes obertes:
- Es poden millorar les cartes d’afirmacions? Es poden millorar les cartes de dubte? Són pertinents amb el text de Descartes?
- VARIACIÓ IMPORTANT: En la versió actual, el “jo penso” (la carta guanyadora, segons Descartes) forma part de la baralla inicial de cartes. Potser és un error. Potser seria més coherent amb el propi desenvolupament de les Meditacions deixar-la fora de la baralla i introduir-la en un segon moment. No caldria fer experimentar als alumnes el mateix “trasbals metafísic” (la pèrdua total de certeses) del Descartes de l’inici de la segona meditació? “La meditació que vaig fer ahir m’ha omplert l’esperit de tants dubtes que ja no m’és possible, des d’ara, d’oblidar-los. I tanmateix, no veig de quina manera podré resoldre’ls; i com si de cop i volta hagués caigut en aigües molt profundes, estic tan desconcertat que no puc ni tocar el fons amb els meus peus, ni nedar per mantenir-me a la superfície (…) Què podré considerar, doncs, com a vertader? Potser, només, que al món no hi ha res de cert.”
- Segons això, per tant, hi hauria:
- Joc 1 (sense la carta del jo penso) –> resultat –> caiem en “aigües profundes”, cap carta se sosté
- Joc 2 (o intoducció de noves cartes) –> resultat –> descoberta d’una “carta indestructible”, primera certesa, punt d’Arquímedes.
Valoració 2022
Enguany, s’han esvaït en part els dubtes que tenia l’any passat i he vist que la majoria d’equips acaben descobrint el cogito. De moment, la versió actual em sembla correcta.
Es pot veure com un equip descobreix el cogito en aquest fragment de vídeo
Annex
Resum d’alguns dels moviments més importants de les Meditacions (font pròpia):
Entrades relacionades:
Ensenyar filosofia 
3 respostes a “Descobrir les Meditacions de Descartes a través d’un joc de cartes?”