Una aproximació a la filosofia a partir de la idea de gestos filosòfics

“Per pensar, cal una tècnica (…) El pensament vol ser après, com vol ser apresa la dansa”
Nietzsche, L’ocàs dels ídols

“If we are trying to create a thinking classroom, wee need to be able to answer the questions ‘What is thinking?’ in a way that allows us to teach thinking to others and to evaluate if it is happening or not”
Clinton Golding, Developing a thinking classroom

Nota (10/05/2024): vaig elaborar aquesta entrada abans d’haver pogut començar a aprofundir realment en el món de la filosofia 3/18. Si l’escrivís avui, la plantejaria d’una manera molt diferent. Crec que la idea de “gestos filosòfics” que proposo aquí pot emmarcar-se perfectament en el treball sobre les “habilitats de pensament” que el moviment P4C (Philosophy For Children) porta dècades elaborant i amb la teorització de les competències filosòfiques de Michel Tozzi (ampliat a quatre amb François Galichet). Hi ha confluència. Amb tot, mantinc l’entrada perquè crec que està bé veure que es pot arribar al mateix lloc per diferents camins i perquè continua havent-hi, per mi, interrogants molt importants oberts: com s’articula, tot plegat? Quin model del filosofar adoptem? Com es relacionen gestos o habilitats i competències? Com ho podem treballar a l’aula?

La visió competencial de l’ensenyament de la filosofia ens convida a entendre aquest ensenyament com un “aprenentatge del filosofar” (Michel Tozzi). 

Del que es tracta, fonamentalment, és que l’alumnat “pugui abordar personalment les grans preguntes i propostes filosòfiques” (decret) i apropiar-se els sabers disciplinars a fi de construir “facultats útils” que l’ajudin a explorar la complexitat del món i a actuar-hi.

Per fer-ho possible, amb tot, no n’hi ha prou d’exposar l’alumnat al filosofar o al saber del professor, sinó que cal avesar-lo a “la pràctica de la filosofia” en primera persona i proposar-li situacions que el duguin a familiaritzar-se amb “els procediments de la indagació filosòfica”.

Què entenem, però, per “fer filosofia”?

Però és difícil que puguem avançar a bon pas cap a aquesta visió competencial si els docents no ens dotem explícitament d’una idea més clara i operativa d’allò que entenem per fer filosofia o filosofar i d’allò, per tant, que esperem que aprenguin els alumnes —una idea que puguem compartir adequadament amb ells i que indiqui un camí per a l’“educació filosòfica” que tenim l’encàrrec de construir conjuntament.

La situació de partida: formes de pensament poc visibles

La nostra situació de partida s’assembla a la que plantegen Ron Ritchhard, Mark Church i Karin Morrison en el seu Making Thinking Visible (2011) en referència al paper del pensament en l’educació: no tenim una concepció prou clara de què vol dir pensar ni de quines accions el defineixen exactament.

Versió en castellà: 

“Es evidente que la palabra “pensar” desempeña un papel sorprendentemente importante en nuestra forma de hablar y escribir, pero de todo este uso, ¿qué tan bien entendemos qué significa “pensar” realmente? Cuando usamos la palabra “pensar”, ¿qué significado infieren quienes nos están escuchando? Cuando le decimos a alguien que estamos pensando, ¿qué estamos haciendo realmente? Aunque no hay datos disponibles, se podría esperar que la palabra “pensar” ocurra incluso con más frecuencia en las aulas. Cuando los maestros la usan, ¿qué es lo que esperan? Cuando los estudiantes la escuchan, ¿cómo la interpretan? ¿Los conduce a alguna acción?

Si queremos apoyar el aprendizaje de los estudiantes y creemos que es un producto del pensamiento, entonces necesitamos tener claridad sobre qué estamos tratando de apoyar. ¿Qué tipo de actividad mental estamos tratando de fomentar en nuestros estudiantes, colegas y amigos? Cuando les preguntamos a los profesores en los talleres: “¿Qué tipos de pensamiento valoran y les gustaría promover en su aula?” o “¿De qué manera una lección promueve en los estudiantes diferentes tipos de pensamiento?”, un alto porcentaje de profesores queda perplejo. Esto demuestra que simplemente no se les ha pedido observar su enseñanza a través de la lente del pensamiento. Los docentes piden a sus estudiantes que piensen todo el tiempo, pero nunca han dado un paso atrás para considerar qué es lo que quieren específicamente que ellos hagan mentalmente. Sin embargo, si vamos a hacer el pensamiento visible en nuestras aulas, el primer paso debemos darlo nosotros como maestros, haciendo visibles las diferentes formas, dimensiones y procesos de pensamiento para nosotros mismos.”

Versió original en anglès: 

“Clearly the word think plays an astonishingly prominent role in our speech and writing, but for all this usage, how well do we understand what it actually means to think? When we use the word think, what meaning do those listening to us infer? When we tell someone we are thinking, what is it we are actually doing? Although no data is available, one might expect the word think to occur even more frequently in classrooms. When teachers use it, what do they intend? When students hear it, how do they interpret it? Does it lead to any actions on their part?

If we want to support students in learning, and we believe that learning is a product of thinking, then we need to be clear about what it is we are trying to support. What kinds of mental activity are we trying to encourage in our students, colleagues, and friends? When we ask teachers in workshops, “What kinds of thinking do you value and want to promote in your classroom?” or, “What kinds of thinking does that lesson force students to do?” a large percentage of teachers are stumped. They simply haven’t been asked to look at their teaching through the lens of thinking before. They ask their students to think all the time, but they have never stepped back to consider just what it is they specifically want their students to do mentally. However, if we are going to make thinking visible in our classrooms, then the first step will be for us as teachers to make the various forms, dimensions, and processes of thinking visible to ourselves.”

Així, nosaltres, podríem preguntar per la nostra banda:

• Com de bé entenem realment què significa filosofar? 
• Quan fem servir la paraula filosofar, ¿quin significat infereixen les persones que ens estan escoltant?
• Quan diem a algú que estem fent filosofia o filosofant, ¿què és allò que estem fent de fet?
• Quan els docents utilitzem aquesta paraula, ¿què és el que esperem? Quan els alumnes la senten, ¿com la interpreten? ¿A quines accions els condueix?

Una aposta: identificar els gestos que constitueixen el filosofar

Potser caldria, tal i com suggereix David Perkins en el pròleg del llibre, que “se externalicen los procesos de pensamiento para que los aprendices puedan tener un mayor dominio sobre ellos” –> externalitzar el processos que defineixen el filosofiar perquè els aprenents puguin tenir-ne un major domini.

Això implica, segons els autors, un autèntic procés de desmistificació (demystification), de desocultació i visibilització del pensament:

“Hacer visible el pensamiento también contribuye a una meta aún más amplia. Cuando desmitificamos el proceso de pensamiento y aprendizaje, les ofrecemos a los estudiantes modelos de lo que significa involucrarse con las ideas, pensar y aprender. “

En aquesta tasca, el paper del llenguatge és fonamental. Posar nom als processos que activem quan pensem ens permet identificar-los millor i dirigir-los més conscientment. Parlar del pensar ens permet pensar el pensar i pensar el pensar ens ajuda a aprendre a pensar millor!

“Debemos recurrir a nuestra comprensión de qué es el pensamiento y los tipos de pensamiento que queremos fomentar, para así poder nombrar, detectar y resaltar el pensamiento cuando ocurra en el aula; lo cual se ve cuando el estudiante trae a colación un punto de vista diferente, ofrece una teoría o conjetura nueva, propone una explicación, establece una conexión, reconoce un patrón, y demás.

Poder nombrar y detectar el pensamiento es central para hacernos competentes en ciertos tipos de actividades (Johnston, 2004). Ellin Keene (Keene y Zimmermann, 1997) señala que los estudiantes no pueden controlar un proceso sino hasta que pueden nombrarlo. Como nuestra atención está dirigida hacia el pensamiento, nos volvemos más conscientes de él, de sus usos y sus efectos. (…) La visibilidad del pensamiento, tanto la propia como la de otros, ofrece las bases para el desarrollo de las disposiciones. Una vez que los docentes empiecen a nombrar y a notar el pensamiento, es decir, a hacerlo visible, ellos al igual que los estudiantes se vuelven más conscientes del pensamiento y se hace difícil no notarlo en el futuro (Harre y Gillet, 1994). Cuando logramos hacer visible el pensamiento que ocurre en el aula, se vuelve más concreto y real. Se torna en algo sobre lo que podemos hablar y explorar, manipular, desafiar y aprender de él. (…) Hacer visible el pensamiento representa un gran desafío. Como se discutió anteriormente, debemos tener claro qué significa pensar. Esto nos permite hacer visible el pensamiento al nombrarlo y notarlo cuando ocurre”

Això implicaria, a Filosofia, preguntar-nos què fem, de fet, quan filosofem i intentar identificar amb la màxima cura possible els gestos o processos intel·lectuals que mobilitzem quan ens endinsem en la reflexió filosòfica. Podem anomenar aquests gestos, gestos filosòfics.

Identificar-los, clarificar-los podria ser del màxim interès per als docents de filosofia. Això ens permetria, com diuen els autors del llibre, reconèixe’ls quan tenen lloc a l’aula i afavorir-los de manera explícita a través de les nostres activitats.

La idea-guia és que l’aprenentatge de la filosofia pot ser vist, en part, com l’aprenentatge d’aquests gestos de pensament.

Un patrimoni pràctic i teòric a explorar, o l’aventura de reunir les boles de drac. 

A l’hora de definir aquests gestos, no partim en absolut de zero (!!!)

• Michel Tozzi ha proposat a França una “didàctica de l’aprenentatge del filosofar” basada en la idea que filosofar consisteix a articular tres processos o competències: problematitzar, conceptualitzar, argumentar.
• La tradició de Mathew Lipman, Ann M. Sharp, Laurance J. Splitter, Michel Sasseville, Philip Cam, etc. i la Philosophy for Children ha fet aportacions fantàstiques (la pràctica del diàleg filosòfic, la identificació d’habilitats de pensament).
• Clinton Golding també es refereix a la necessitat de “make explicit the process of philosophical inquiry“:
  
  “My aim was to present this [process of philosophical inquiry] in a more explicit and accessible form as a scaffold for teachers and students. My main method was to ‘reverse engineer’ (Golding 2011b) how philosophers inquire when they don’t know where their inquiry will lead. I wanted to articulate what philosophers did intuitively to find their way forward, so that teachers could learn to do it as well.“
  
  Capítol 11, “Connecting Concepts and Developing Thinking Classrooms”, del llibre col·lectiu “Philosophical Inquiry with Children. The Development of an Inquiring Society in Australia”
• Als Estats Units s’ha posat un èmfasi especial a intentar entendre el “critical thinking” (Richard Paul, Linda Elder).
• La tradició de l’educació dialògica (Neil Mercer i companyia, la conversa exploratòria).
• el GFEN Philosophie a França ha dissenyat eines que permeten activar aquests gestos a l’aula (com el “col·loqui filosòfic” o la “correspondència”).
• Les recerques acadèmiques sobre metodologia filosòfica i metafilosofia ens interpel·len directament.
• etc.

El que cal no són tan noves teoritzacions com el fet de dotar-nos com a docents d’eines pràctiques i versàtils que ens permetin apropar aquesta perspectiva a l’aula i ens ajudin a impulsar l’aprenentatge dels alumnes. No és la teoria per la teoria, és la teoria per la pràctica.

Això passa per transformar o afinar també la nostra visió, formar-nos, esforçar-nos a entendre més clarament què fem i què deixem de fer quan ens dediquem a la nostra disciplina (llegim, pensem, discutim, escrivim) i generar una cultura professional d’acord amb això que aprenem.

La imatge que em ve al cap és sempre la mateixa: no estem inventant res, simplement estem reunint les boles de drac. Boles que ja existeixen, disperses en cultures acadèmiques i pedagògiques diferents (i geogràficament allunyades), però que necessitem connectar per entendre i armar millor la nostra pràctica. L’aventura consisteix a reunir-les i veure què en surt i a entrar a l’aula amb les idees que inspiren.

Les boles de drac poden tenir un aspecte semblant a aquest (taula en curs d’elaboració)

Preguntes

• Què vol dir fer filosofia? 

• Què passa si observem la filosofia com un fer? Quins gestos pràctics la defineixen?

• En què consisteix filosofar? Quins gestos, processos o operacions mobilitza? 

• Podríem enfocar l’ensenyament de la filosofia com un aprenentatge dels gestos que possibiliten el filosofar?

• Quants gestos filosòfics hi ha? Quins són els gestos filosòfics bàsics que l’alumnat hauria de dominar per ser filosòficament competent? Com s’hauria de graduar el seu aprenentatge a través dels diferents cursos de filosofia (4t d’ESO i Batxillerat, o tota l’ESO en el cas de les filoescoles)?

• Quines eines i activitats per practicar els gestos filosòfics existeixen ja en les diferents tradicions pedagògiques (GFEN, Philosophy For Children, Thinking Routines, etc.)? Cobreixen tot el que necessitem? En podem imaginar de noves? Com les podem adaptar als diferents contextos d’ensenyament?
  
  
• Com ens podem formar com a docents per aprendre a reconèixer, practicar i ensenyar aquests gestos filosòfics? De quins espais disposem per aprendre a manejar aquestes eines?
  
  
• Com compartir amb la resta de docents la cultura pedagògica a l’interior de la qual pren sentit l’aproximació a la filosofia a partir de la perspectiva dels gestos -la cultura que entén l’ensenyament de la filosofia com un aprenentatge del filosofar adreçats a TOTS els alumnes?
  

• Com es connecta amb les competències específiques de la matèria? I amb els sabers?

Bibliografia

Michel Tozzi, Pensar por sí mismo. Iniciación a la pedagogía de la filosofía

Michel Tozzi. Web: https://www.philotozzi.com/ 

Richard Paul i Linda Elder, Critical Thinking: Tools for Taking Charge of Your Learning and Your Life

Richard Paul i Linda Elder, La mini-guía para el pensamiento crítico. Conceptos y herramientas

Web: https://www.criticalthinking.org/ 

Clinton Golding, A Handy Account of Philosophy in Schools

Ritchhart, Church, Morrison, Hacer visible el pensamiento. Paidós

Thinking routines: https://pz.harvard.edu/thinking-routines 

Laurance J. Splitter i Ann M. Sharp, La otra educación. Filosofía para niños y la comunidad de indagación.

Philip Cam

Mathew Lipman

Treballs sobre argumentació (Toulmin) i metodologia filosòfica

Jordi Domènech, Mueve la lengua que el cerebro te seguirá. 

Grup IREF