“En aquest sentit cal entendre també sens dubte els passatges de l’Escriptura en què es mana d’estimar el propi proisme, fins i tot el nostre enemic. Un amor com a inclinació, en efecte, no pot ser manat. Però fer el bé per simple deure, quan cap inclinació no hi impulsa, quan fins i tot s’hi oposa una aversió natural i insuperable, és un amor pràctic i no patològic, un amor que rau en la voluntat i no pas en la tendència de la sensibilitat, un amor que rau en principis de l’acció i no pas en una compassió que es desteixina. Unicament aquest amor pot ser manat. “
Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums, primera secció
I si no poguéssim educar sense estimar?
Sembla una pregunta trampa. Com podríem estimar tots els alumnes?
Però l’amor que ens mou quan eduquem potser no és un amor de la sensibilitat (un amor com el que experimentem amb els nostres fills, parelles, amics, etc.).
Un amor de la sensibilitat és un amor restringit, és un amor basat en predileccions: m’agrada aquesta persona, sento una afinitat amb ella, la prefereixo a d’altres.
Si l’amor dels docents fos un amor de la sensibilitat no podria servir per a l’educació perquè deixaria un gran nombre de nens i nenes orfes d’estima. No els consideraria tant mereixedors d’atenció com els altres.
Però tanmateix hi ha alguna cosa que combustiona en la nostra acció que podem anomenar “amor” i que no depèn d’aquestes preferències (per importants i vitals que siguin en altres àmbits de la nostra vida).
Persistir amb aquells alumnes de qui quasi tot ens separa (circumstàncies de vida, accidents, classe social), apostar malgrat tot per la seva educabilitat (Meirieu) implica, crec, una forma d’amor. Una força, una atenció, una energia. Però aquest amor no és un amor sentimental. És un amor professional que “rau en principis de l’acció i no pas en una compassió que es desteixina”, “un amor que rau en la voluntat” i que “pot ser manat” (Kant). No surt del cor, l’exigeix l’acció. L’alimenta i s’alimenta d’ella. Ens diu: no oblidis, no ignoris, busca una ocasió, busca una manera.
Potser és impossible educar sense estimar i és aquest amor pràctic (una forma d’amor democràtic?) que rau en el compromís i el deure d’educar tothom el que ens dona la clau de la nostra professió.
Aquest amor existeix i té lloc cada dia a les aules.
***
– Philippe Meirieu: L’educabilitat és un postulat fonamental per a qualsevol empresa educativa
– Philippe Meirieu: L’aposta de l’educabilitat
Ensenyar filosofia 