Què fem essencialment els docents? Per quines dimensions transcorre la nostra tasca?
Potser ens ho podem mirar així: la tasca docent reposa sobre tres grans potes.
1) Una interrogació epistemològica: els sabers són respostes a preguntes que s’ha fet la humanitat, però en la seva forma escolar habitual els sabers poden haver perdut aquesta dimensió viva i interrogativa i presentar-se com a respostes sense pregunta (llistes de fets, definicions, regles, conceptes de sentit incert que els alumnes accepten de retenir… a canvi d’una nota -en això consisteix habitualment el seu ofici.) Cal reconstruir-los, remuntar als problemes bàsics, a les preguntes que els van originar.
2) Una interrogació didàctica: amb la finalitat de dissenyar activitats i situacions que permetin als alumnes apropiar-se d’aquests sabers vius i desenvolupar noves competències.
3) Una interrogació social: una interrogació permanent sobre el rol que desenvolupem a l’escola i sobre els seus efectes socials, ètics i polítics. Una preocupació pel paper de l’escola en el context de la societat i el tipus de relacions que teixim els uns amb els altres. Una esperança, un projecte.
Cada una d’aquestes potes té múltiples implicacions. És possible que, quan parlem d’educació, ens estiguem situant la majoria de vegades en un d’aquests tres plans: el social, l’epistemològic o el didàctic.
Els trens plans o “bombolles”, com en diu l’Elena Ferro, s’imbriquen i fan que l’ofici docent sigui, no malgrat la seva complexitat sinó justament en virtut d’ella, un ofici “que vibra”, com deia l’estimat Jordi Domènech. Fer reflexió pedagògica és articular aquests tres plans:
Cada pota ens impulsa a conviure permanentment amb tres grans conjunts de preguntes. Són com cascavells que ens hauríem de lligar a les sabates per no adormir-nos mai.
Pota epistemològica: Quin és el sentit d’aquests sabers que he d’ensenyar? En què consisteix la seva força?
Pota didàctica: Quines situacions puc crear perquè els alumnes se’ls apropiïn? Com els puc ajudar en el seu aprenentatge?
Pota social: En el marc de quina escola? De quin horitzó social i educatiu? Per donar vida a quins propòsits?
Incorporant-hi les preguntes, el diagrama queda d’aquesta manera:
Naturalment, podem ignorar aquestes preguntes (ens pot semblar més còmode caminar sense casacavells), però llavors pot ser que el tamboret no acabi de fer del tot bé la seva funció i les potes presentin esquerdes.
S’esquerda la pota epistemològica quan no ens fem preguntes sobre allò que ensenyem i els sabers es petrifiquen, quan les disciplines es converteixen en conjunts inerts d’informació que són ensenyades mecànicament (textos a aprendre, procediments a reproduir, llistats de definicions, etc.) i perden allò que les qualificava justament com a sabers (la seva capacitat d’interrogar el món, la seva força, els seus mètodes, etc.)
L’esquerda didàctica es produeix quan es perd de vista l’aprenentatge dels alumnes i s’instal·la la llei del que aprengui qui pugui, ja sigui que el docent no aconsegueixi veure més enllà del seu “ensenyament” (“la meva feina és ensenyar, la dels alumnes estudiar, que s’espavilin”) o que, abandonant aquest rol magistral, no aconsegueixi construir tanmateix les condicions adequades perquè els alumnes progressin (per exemple, sent massa espontaneïsta). Sigui com sigui, l’esquerda ve de l’absència de dispositius reflexionats que permetin l’accés dels alumnes als sabers.
En l’esquerda social el docent pot oblidar la naturalesa social de la seva tasca, pot tenir dificultat per comprendre la diversitat social i cultural dels seus alumnes, i contribuir sense saber-ho a aixecar fronteres i agreujar desigualtats; pot sentir “indiferència social”; pot intentar convertir la seva aula en una pretesa torre d’ivori acadèmica (condemnada a accentuar les diferències que pretén ignorar); pot intentar evacuar la dimensió ètica de la seva tasca i evitar de tenir un retrat global del paper de l’escola en la societat; pot no interrogar-se mai sobre les trajectòries vitals dels seus alumnes, sobre els problemes que afecten la societat, sobre els aprenentatges polítics que es fan a l’escola, sobre les relacions que teixieix amb companys, famílies i alumnes, sobre els horitzons educatius que són o no són desitjables, sobre els projectes de societat que l’educació tendeix a construir, etc. El docent pot no pensar mai en termes de segregació, desigualtat, pobresa, conflicte, privilegi, ni tampoc, llavors, en termes d’esperança, compromís, solidaritat, lluita, projecte.
Ensenyar filosofia 