La Chalk Talk o Conversa silenciosa

Ja fa un cert temps que he incorporat al repertori d’eines que utilitzo habitualment la Chalk Talk o Conversa silenciosa, una rutina de pensament dissenyada pel Project Zero (Harvard Graduate School of Education).

És una gran eina que permet, a l’inici o al final d’una investigació (jo l’he utilitzada de moment sempre a l’inici, però crec que pot tenir també una funció de síntesi final), explorar un problema i fer emergir noves preguntes i idees.

El seu funcionament és molt senzill: sobre un gran full de paper, armats només d’un retolador, els alumnes exploren una qüestió oberta a través d’una conversa escrita, d’una conversa en silenci (no poden parlar, només comunicar-se escrivint).

És interessant (i molt gratificant) observar la manera com l’aula va omplint-se d’un silenci enjogassat i intel·ligent a mesura que els alumnes s’endinsen pels meandres de la pregunta i es repten, se sorprenen, es comuniquen.

L’activitat té un gran poder d’inclusió: és fàcil que tots els alumnes -tímids o extravertits, més escolars i menys escolars- acabin agafant el retolador i immergint-se en la conversa, trobant el seu lloc dins el mar de paper.

Peter Singer proposa sovint la imatge de la raó com unes escales mecàniques que agafem i que ens dueen a “alçades on mai esperàvem arribar¹” i a llocs inesperats (al cap i a la fi, quan agafaem unes escales mecàniques, no anem on nosaltres volem, sinó on elles decideixen; aquest és un dels poders de la raó). Entenc la imatge i la trobo molt atractiva, però em pregunto si no és una mica massa unidireccional. En realitat, “la raó” em sembla més polèmica (Billig, 2023), més polifònica, més sorollosa… més semblant a una Chalk Talk. Són unes escales mecàniques, en certa manera (Peter Singer té raó quan diu que ens condueixen a llocs on mai esperàvem arribar), però unes escales que fan giragones!

El resultat és una conversa deliciosa i a vegades caòtica com aquesta:

[Falta aquí la foto d’una chalk talk feta, aquesta vegada, amb rol de preguntador/a inclòs. S’aprecia la importància que pot arribar a tenir aquest rol]

Pistes per posar-la en pràctica

Com tota eina, sempre podem anar afinant el seu ús, trobant-hi nous matisos, noves variants, i per això voldria compartir aquí algunes reflexions sobre la seva posada en pràctica. Són com notes d’un quadern de bitàcola, perquè sento que encara em queda molt per aprendre sobre les possibilitats d’aquesta eina.

A nivell material, crec que és important treballar amb un full de paper molt gran (jo utilitzo un grans fulls tipus paper conferència, mida A1 diria -són com 4 x A3). Les mides més petites no deixen que tothom trobi el seu espai per escriure i interactuar i que la conversa s’expandeixi. Cal preveure un gran pot amb retoladors de colors diferents, també. Cada alumne agafa un retolador d’un color diferent: és la seva veu.

Al centre del paper, s’escriu una o diverses preguntes per explorar. La pregunta inicial ha d’interpel·lar, ha de donar peu a parlar, a explorar (si el tema o la problemàtica és totalment desconeguda pels alumnes, és difícil que tinguin res a dir-hi).

En un primer moment, els alumnes, disposats en grups de 4, 5 o fins i tot 6, disposen d’uns 15 minuts aprox. per dur a terme la seva primera conversa. Passat aquest temps, jo sempre proposo una consigna sembla a aquesta: cada full conté una conversa i cada conversa és un món, cada conversa adopta camins diferents… Us proposo que agafem el nostre retolador i que traiem el cap a les converses dels altres per veure com s’han desenvolupat i aportar-hi una nova idea, un nou matís, una visió potser diferent…

Per cert, a l’inici no ho feia, però ara cada vegada més m’autoritzo a agafar també jo un retolador i a immiscir-me de tant en tant, discretament, en les converses dels alumnes per deixar-hi caure una pregunta, una petita idea sobre alguna cosa que m’ha cridat l’atenció, m’ha fet pensar, etc. (gaudeixo genuïnament pensant amb els alumnes i crec a ells crec que els resulta sorpenent i estimulant que el docent també s’arromangui i jugui al joc de construir idees).

En alguns grups he observat que a vegades els alumnes els pot costar una mica a l’inici de curs interactuar entre ells. Cada alumne va fent créixer les reflexions per la seva banda sense que s’embranquin significativament les unes amb les altres. Crec que he trobat una solució a aquest problema: distribuir alguns rols.

Dins de cada grup, me les empesco perquè almenys un alumne tingui un rol especial: tindrà el rol de preguntador/a. La seva missió serà interactuar amb les idees dels altres i ajudar-los a anar més enllà, contradir-los, demanar-los explicitacions. Avui, la Rocío ha expressat així la missió d’aquest rol: es tracta de “donar chispilla a les converses”. És així.

I funciona. El preguntador modela el tipus de comunicació que més fa créixer la conversa i convida els companys a extreure tot l’enginy possible dels seus retoladors.

Què fer quan acabem una Chalk Talk? Què en traiem?

Moltes coses.

La Chalk Talk pot donar peu a un diàleg en gran grup a l’aula o a un text personal, o a una “diagnosi inicial” d’un problema (“Si volem parlar sobre el poder, quins problemes ens hauríem de de plantejar? Quines aspectes presenta aquest problema? De què ens informa aquesta conversa silenciosa?”)

Per preparar qualsevol d’aquestes tres coses, podem demanar que seleccionin:

• les idees que els han semblat més interessants;
• una idea que els ha sorprès i els ha fet pensar;
• una pregunta que no han sabut respondre;
• una idea amb què no estan d’acord;
• una idea que els ha entusiasmat;
• etc.

O que intentin recollir:

• totes les preguntes sense respondre;
• els conceptes més importants que sí o sí necessitem per poder parlar del problema;
• etc.

El quadern de bitàcola continua obert. Intentaré recollir-hi tot el que vagi trobant.

Una variant: la conversa silenciosa d’art
o conversa silenciosa amb imatges

Una variant que he experimentat aquest any és la conversa silenciosa d’art: en comptes de posar una pregunta al centre del paper, s’hi posa una imatge o una obra d’art. La mecànica és la mateixa. Canvia l’estímul.

Per exemple, per introduir una reflexió sobre l’amor a 4t d’ESO, vam començar amb una conversa silenciosa a partir d’aquestes imatges (a cada full hi havia una imatge diferent).

Si ara ho tornés a fer, amb més temps, intentaria introduir més tensions entre les imatges (buscant obres que evoquin idees francament contradictòries o divergents de l’amor), però el resultat em va semblar molt interessant. Com sempre, després de les converses, vam dedicar una bona estona a extreure’n preguntes i idees (sempre m’ha sorprès la cura i l’atenció que els alumens hi dediquen!). Quan baixa la marea, és un moment propici per sucar els peus a la platja i buscar-hi cloïsses.

Bibliografia

• Michael Billig, Ideología y opiniones: Estudios de psicología retórica, Montaber, 2023
• Thinking Routines: https://pz.harvard.edu/thinking-routines

1. Peter Singer, ¿Estamos mejorando como seres humanos? ↩︎