Sempre m’ha fascinat la capacitat de les imatges per fer-nos pensar. Potser em ve de petit. Teníem a casa un llibre de grans dimensions ple d’il·lustracions on un s’hi podia perdre com si s’endinsés al bosc o es llancés a nedar al mar. És el primer acte d’amor que recordo per les imatges.
Durant la carrera de filosofia, vam llegir molts llibres, però no recordo que féssim gaire cas a les imatges o que exploréssim mai a classe cap tipus de material gràfic (fotografies, pintures, pel·lícules, còmics, etc.). El text té dignitat intel·lectual, la imatge no -és la lliçó que vam aprendre.
I trobo que és una lliçó estranya perquè, des de llavors, algunes de les experiències més estimulants que he fet a nivell intel·lectual han nascut a partir de contemplar imatges (pintures, còmics, mems, films, fotografies, etc). Em ve al cap el llibre de la il·lustradora francesa Marion Fayolle, Les petits, una joia filosòfica -per mi-, i el llibre de fotografies d’Ernst Scheidegger, Miró. Rastres d’una trobada, que va acompanyar tot un estiu Joan Miró recollint amb la càmera el seu procés de treball. Perdre’m visualment en ells ha estat segurament una experiència que ha contribuit més a la meva formació intel·lectual que molts altres llibres.
Com que, malgrat això, arrossego potser el prejudici que la imatge és menys noble que la paraula, no he anat elaborant una biblioteca d’imatges com sí que he elaborat una biblioteca de textos i moltes d’aquestes mini-experiències intel·lectuals -fulguracions- s’han apagat com un llumí.
És curiós que visquem en una societat tan visual i alhora que siguem tan poc conscients -almenys en l’àmbit pedagògic- del poder retòric i intel·lectual de les imatges. Contemplar una imatge és viure una experiència estètica i intel·lectual, és veure’s immers en un diàleg. I hi ha un magma d’imatges al nostre voltant que opera permanentment com un debat públic (art, publicitat, xarxes socials, etc). Hi ha imatges que creen paral·lelismes que no havíem imaginat, que ens plantegen situacions que ens destaroten, que il·lustren conceptes difícils o que ens ajuden a descobrir contradiccions. I ho fan amb aquesta eloqüencia seva tan inigualable, amb aquesta senzillesa embruixadora. Naturalment, també hi ha imatges roïnes que enganyen, manipulen o tergiversen. Les imatges són una forma de discurs, i com a tal, són capcioses i múltiples.
Des de fa un temps, he intentat anar salvant algunes imatges que m’han fet algun tipus de pessic a la ment. Hi ha un gran desordre que potser molesta: vinyetes còmiques, mems, fotografies, instal·lacions artístiques, pintures, material de xarxes socials, tot barrejat en una gran escudella d’imatges. Les he guardat amb l’esperança de fer-ne algun dia alguna cosa (“I si a classe…?”) o simplement pel plaer de tornar a capbussar-m’hi, com en aquell llibre enorme.
Sobre escola i educació
Ensenyar filosofia 