Com abordar els «grans filòsofs»?

“El que estudia els grans filòsofs ha d’intentar reconstruir en primer lloc els problemes que aquests van esforçar-se a resoldre”

Karl Popper: “La meva opinió […] és que he de continuar interessant-me per la filosofia només en la mesura que trobi problemes filosòfics genuïns per resoldre. No aconsegueixo apreciar l’interès [il fascino] d’una filosofia sense problemes.” Els problemes filosòfics genuïns existeixen i “sempre tenen arrel en urgents problemes externs a la filosofia, i desapareixen si aquestes arrels es desfan“.

Per això, qui estudia els grans filòsofs ha d’intentar reconstruir en primer lloc (de manera conjectural, és clar) els problemes que aquests filòsofs van intentar resoldre. Només la comprensió del problema abordat fa raonable la solució proposada i els arguments esgrimits. “I només després d’haver aconseguit tot això, l’estudiant pot forjar-se una imatge diferent de les grans filosofies – una imatge capaç de donar sentit al manifest sense sentit”. Per tant, segons Popper, és erroni el mètode habitual i generalitzat d’ensenyar filosofia (p.13).

“La millor manera de llegir un text filosòfic és intentant capir el problema o els problemes als quals els filòsof ha pretès respondre; només així es podrà descobrir el sentit, sovint profund, dels aparents sense-sentit filosòfics, això és, de les «monstruoses assercions dels filòsofs», com deia G.E Moore.”

Per què l’estudi de la història de la filosofia genera sovint disgust en els joves estudiants? Com s’hauria d’ensenyar la filosofia?

“Sovint, l’ensenyament de la filosofia, -d’aquesta gran i esplèndida aventura teòrica de la humanitat sobre la faç de la terra-, es redueix a una mena de pietosa visita a un cementiri de pensadors que van excogitar teories, també elles “superades”, per a problemes que (…) ja no són els nostres. És precisament el primer contacte amb l’estudi de la filosofia el que provoca en els joves un rebuig envers les teories del passat, fent-los més escèptics en el seu aferrament dogmàtic a les seves pròpies teories, potser del tot infundades, o fent que aquest rebuig es converteixi en un profund escepticisme, igualment mancat de visió crítica, envers tota la història de la filosofia. Però tot això pot passar perquè nosaltres, professors de filosofia, estem sovint aquí per respondre preguntes que ningú ens ha plantejat; proposem teories (i històries de teories) per a problemes que ningú ha sol·licitat; fem el paper dels difunts. I els joves, amb raó, ens recompensen amb una manca sistemàtica d’atenció i amb un desinterès motivat: motivat pel fet que oferim ‘nocions’ irrellevants, irellevants per a problemes que no hem estat capaços de suscitar. Per tant, aquest és, sens dubte, el punt de partida per a l’ensenyament de la filosofia: els problemes filosòfics dels joves, les teories filosòfiques dels joves, o, si es prefereix, els problemes filosòfics en els quals, de manera responsable i intel·ligent, l’educador ha de guiar els seus alumnes, parlant i discutint de manera humana amb ells.” (p.109)

Teories filosòfiques i teories científiques 

Les teories filosòfiques no són controlables empíricament (com les científiques), però són racionals perquè són criticables

“Les teories filosòfiques són filosòfiques -és a dir, es diferencien de les teories científiques- perquè no són falsificables, no es poden controlar recorrent a fets. I, en realitat, si fossin factualment falsificables, serien científiques i no filosòfiques. Ara bé, si les teories filosòfiques no són controlables -i per tant no són seleccionables- mitjançant el recurs als fets, com es poden avaluar i escollir? Les teories filosòfiques naveguen totes entre els remolins de l’arbitrarietat, o hi ha algun criteri que ens pugui ajudar a decidir sobre la seva racionalitat? Més clarament encara: la racionalitat només es pot atribuir a les teories científiques o també existeix una racionalitat de les teories filosòfiques?”

Davant d’aquesta interrogació crucial, Popper respon que fins i tot les teories filosòfiques poden ser considerades racionals, tot i que no siguin empíricament [fattualmente] falsificables. Les teories filosòfiques són considerades racionals en la mesura que són criticables. I són criticables quan poden confrontar-se amb elements del Món 3 (una teoria científica, una altra idea o teoria filosòfica, un resultat matemàtic, un teorema lògic, etc.) que estiguin fermament establerts en aquell moment i als quals no estiguem disposats a renunciar. «És per això -escriu Popper a l’Epíleg metafísic del Postscriptum a La lògica de la recerca científica– que és possible la discussió racional o crítica d’algunes teories metafísiques (en el benentès que poden haver-hi altres teories metafísiques que no siguin susceptibles de discussió racional)».

Doncs bé: una teoria filosòfica és racional si és criticable. La racionalitat de les teories -ja siguin científiques o filosòfiques- radica en la seva criticabilitat. Així doncs, la falsabilitat de les teories científiques és, per tant, un cas de la més àmplia criticabilitat. En el mateix Postscriptum, Popper afirma: “Ja no penso, com abans, que hi hagi una diferència entre ciència i metafísica en aquest punt tan important […]. I en la mesura en què una teoria metafísica pot ser objecte d’una crítica racional, hauria de prendre seriosament la seva reivindicació implícita de ser considerada, almenys provisionalment, com a vertadera”. A més a més: “Tota teoria racional, ja sigui científica o metafísica, és tal només en la mesura que està relacionada amb alguna altra cosa, en la mesura que és una temptativa de resoldre certs problemes, i es pot discutir racionalment només en relació amb la situació problemàtica amb la qual està lligada”. (p. 10-11)

En resum: les teories científiques són racionals perquè són refutables, i són acceptades perquè són confirmades, és a dir, perquè podrien ser veritables pel que sabem en aquell moment. Les teories filosòfiques són racionals perquè són susceptibles de crítica i són acceptades de vegades en base a aquells ‘indicis de veritat’ (més o menys forts, segons els casos) que es poden extreure de la cultura de l’època. D’aquesta manera, la vida de les teories filosòfiques és una lluita constant: lluita amb altres teories filosòfiques en competició en un ‘ambient’ del qual emergeixen arguments que poden donar suport durant un temps a una teoria i desbancar-ne una altra, o eliminar-ne més d’una. Poden existir teories que resolen un problema, troben suports en l'”ambient cultural” i xoquen amb altres fragments d’aquest ambient. I també pot passar que teories de gran força pragmàtica, teories que resolen, per exemple, urgents problemes pràctics (ètico-polítics), ofereixin només alguns indicis aparents de veritat, però que persisteixin tanmateix per la seva utilitat o funció política.” (p.13)

Els problemes filosòfics són històrics

“Un problema se situa sempre en un determinat context cultural. No existeixen problemes isolats”

“[…] no ens és permès pensar en els problemes filosòfics, fins i tot en aquells que travessen tota una cultura, fora del context històric (…) en què van sorgir. Això significa precisament que, fins i tot si un problema potser és descobert una vegada per sempre, fins i tot si certs grans problemes filosòfics travessen la llarga història d’una cultura sencera, fins i tot si determinades qüestions vitals de naturalesa filosòfica semblen interessar a tots els homes i totes les dones, sempre hem de recordar que un problema sempre es situa en un determinat context cultural. No existeixen problemes aïllats. En canvi, existeixen estats problemàtics objectius: és a dir, problemes amb el seu rerefons, amb el seu rerefons de teories i de situacions pràctiques. I els grans filòsofs, amb la seva Vorverständnis a les espatlles, amb la seva ‘memòria’, han estat (o són) aquells pensadors que han intentat (o intenten) resoldre els problemes, els urgents problemes filosòfics, tal com van sorgir (o emergeixen) en els respectius estats problemàtics objectius.” (p.23)

Els problemes filosòfics tenen la seva arrel en problemes extra-filosòfics

“La degeneració de les escoles filosòfiques”, escriu Popper, “és (…) la conseqüència de la creença errònia segons la qual és possible filosofar sense ser impulsat per problemes que sorgeixen fora de la filosofia – en la matemàtica, per exemple, o en la cosmologia, en la política, en la religió o en la vida social”. En essència, la tesi de Popper és aquesta: “els problemes filosòfics genuïns tenen sempre la seva arrel en urgents problemes externs a la filosofia i desapareixen si aquestes arrels es desfan“.

Com en la ciència, també en la filosofia els problemes constitueixen el primum movens de la recerca filosòfica […] (p. 25)

“Les concepcions de l’Estat de Plató, Hobbes, Locke o Hegel, per exemple, només són comprensibles a partir del rerefons, no només de les teories d’aleshores, sinó també dels imperiosos i precisos problemes polítics de les seves respectives èpoques” (p. 28)

“Si volem capir la rellevància de les teories filosòfiques hem d’enfocar l’atenció sobre els problemes, sobre els estats problemàtics objectius, en funció dels qual es proposen les teories filosòfiques”

“Si volem capir la rellevància de les teories filosòfiques hem d’enfocar l’atenció sobre els problemes, sobre els estats problemàtics objectius, en funció dels qual es proposen les teories filosòfiques. Cal subratllar de nou el fet que els problemes filosòfics estan sempre arrelats en urgents problemes extrafilosòfics. En aquest sentit, es pot donar la raó a Wittgenstein en quant ”potser és cert, en conjunt, que els problemes filosòfics purs no existeixen; ja que, efectivament, com més pur esdevé un problema filosòfic, més perd el seu sentit original i més la discussió que se’n deriva corre el perill de degenerar en un buit verbalisme’.” (p. 26)

“Només si la persona que estudia els grans filòsfs comprèn l’estat contemporani dels problemes científics, pot entendre que estaven intentant resoldre problemes urgents i concrets, els quals no podien ser ignorats. I només després d’haver pres consciència de tot això, l’estudiant pot forjar-se una imatge diferent de les grans filosofies – una imatge capaç de donar sentit al manifest no-sentit”. (KARL POPPER)

En què consisitex la “criticabilitat” de les teories filosòfiques?

“[…] les teories filosòfiques són criticables perquè no són afirmacions aïllades sobre el món que es presenten amb un peremptori ‘agafa-ho o deixa-ho’; les teories estan connectades, es basen, s’entrellacen, pressuposen o són incompatibles amb altres teories, amb altres situacions problemàtiques objectives; i és precisament sobre la base d’aquesta consideració que és fàcil veure que les teories filosòfiques infalsificables són criticables. És així com una teoria (encara que sigui infalsificable) proposada com a solució a un problema es presta immediatament a la discussió crítica. I podem plantejar preguntes com aquestes:

‘¿Resol el problema? Ho fa millor que altres teories? S’ha limitat potser a desplaçar-lo? La solució és senzilla? És fèrtil? Contradiu potser altres teories filosòfiques necessàries per a la solució d’altres problemes?'”

Les teories filosòfiques no només provenen dels professionals de la filosofia. Cal sotmetre a crítica sistemàticament les teories filosòfiques.

Existeixen els problemes filosòfics. Existeixen les teories filosòfiques. Existeix la història de la filosofia com una significativa història de teories filosòfiques que intenten resoldre problemes filosòfics que emergeixen de situacions problemàtiques objectives històricament determinades i reconstructibles des del punt de vista historiogràfic.

“Existeixen les teories filosòfiques. I aquestes no són només les teories proposades pels filòsofs de professió o acadèmics, ja que ‘tots els homes i totes les dones són filòsofs, o més ben dit, si no són conscients de tenir problemes filosòfics, tots tenen en qualsevol cas prejudicis filosòfics‘. I ja siguin les teories dels filòsofs professionals com les teories d’aquells filòsofs que són tots els homes i totes les dones són teories criticables: teories fal·libles i fal·libles perquè humanes.”

“Tota la ciència i tota la filosofia són fal·libles i són fal·libles perquè són humanes. I si les teories filosòfiques són criticables, llavors cal posar-les sota setge [tenerle in statio d’assedio], és a dir, cal criticar-les per tal de descobrir-hi errors.” (p. 61)

“Les teories filosòfiques són temptatives de resoldre problemes filosòfics. I les teories filosòfiques no són només les dels filòsofs professionals que sovint, diu Popper, no han donat mostres gaire brillants d’elles mateixes. Teories filosòfiques estan encastades i viuen en el sentit comú; teories filosòfiques han estat proposades per homes de ciència per resoldre els problemes filosòfics emergents de la recerca científica; teories filosòfiques també han estat avançades pels mateixos filòsofs de professió. Per això Popper no comparteix la idea del seu amic Fritz Waismann, per al qual hi hauria una mena de classe i elit de filòsofs.” (p. 65)

Funció de la filosofia professional: contribuir a un sentit comú crític

POPPER: ‘tots els homes i totes les dones són filòsofs, o més ben dit, si no són conscients de tenir problemes filosòfics, tots tenen en tot cas prejudicis filosòfics. La majoria d’aquests són teories que ells donen per descomptades inconscientment, o bé que han absorbit del seu ambient intel·lectual o de la tradició. Com que poques d’aquestes teories són professades conscientment, són prejudicis en el sentit que són professats sense un examen crític, per bé que poden tenir una gran importància per a les accions pràctiques de les persones i per a tota la seva vida. Constitueix una justificació de l’existència de la filosofia professional el fet que hi ha una necessitat d’homes que examinin críticament aquestes teories difoses i influents. És aquest – conclou Popper – el punt incert de partida de tota ciència i de tota filosofia. Tota filosofia ha d’iniciar-se amb les dubtoses i sovint permisives concepcions del sentit comú acrític. El seu objectiu és arribar al sentit comú il·luminat, crític; això és, arribar a una concepció més propera a la veritat i que tingui un impacte menys nociu sobre la vida humana.'” (p. 61)

De quina manera s’haurien de sotmetre a discussió crítica les teories filosòfiques? Mètode correcte i mètode incorrecte de criticar

“POPPER: ‘El tipus de discussió que es practica en les ciències naturals hauria d’haver-nos ensenyat a nosaltres, filòsofs, que hi ha un altre tipus de discussió crítica que no busca demostrar o justificar o establir una teoria, menys encara derivant-la de certes premisses més altes, sinó que intenta controlar (test) la teoria en discussió buscant si les seves conseqüències lògiques són totes acceptables, o si potser té algunes conseqüències indesitjables.'”

“E és així com podem distingir lògicament entre un mètode equivocat de crítica i un mètode correcte de crítica. El mètode equivocat parteix de la pregunta: com podem establir o justificar la nostra tesi o teoria? Amb això, es cau fàcilment en el dogmatisme; o en una regressió a l’infinit; o en la teoria relativista dels paradigmes racionalment incommensurables. Al contrari, el mètode correcte de la discussió crítica parteix de la pregunta: quines són les conseqüències de la nostra tesi o teoria? Totes elles són acceptables per a nosaltres?”

“De tot això es desprèn que el mètode correcte de la crítica consisteix a confrontar les conseqüències de diferents teories (o, si ho preferiu, de diferents paradigmes) i intentar descobrir quina de les teories o paradigmes en competició té conseqüències que ens semblen preferibles. Aquest mètode, per tant, reconeix explícitament la fal·libilitat de tots els nostres mètodes i intenta substituir totes les nostres teories per teories millors. Aquest és, òbviament, una tasca difícil, però no és gens impossible.” (p. 72)

Memòria, problemes, progrés

“Estem impregnats de tradició. Som una memòria: una memòria biològico-cultural. Som fòssils. I és precisament perquè som una memòria, aquesta memòria i no una altra, que ensopeguem amb determinats problemes enlloc d’uns altres. I aquests problemes ens impulsen a seguir endavant, a trobar teories cada cop millors. Per això hem de criticar les nostres teories: hem de criticar-les per descobrir-hi errors, per ensopegar amb nous problemes, amb problemes més profunds que requereixin teories més potents.” (p. 75)

“[…] Segons Popper, el mètode científic consisteix en aquests tres passos: problemes-teories-crítiques. I darrere dels problemes hi ha la mare dels problemes, la gran mare dels problemes, és a dir, la tradició: la nostra memòria col·lectiva, el món 3. I sabem que un problema neix quan algun fragment de la realitat topa amb algun fragment de la nostra memòria, amb alguna de les nostres expectatives.” (p. 91)

La recerca científica

“La recerca científica (en qualsevol camp que es realitzi) comença sempre amb els problemes. I un problema és una col·lisió entre una part de la nostra memòria (històrica i en evolució) i una part de la ‘realitat’. Un problema sempre és una expectativa decebuda.

[…] Quan, de fet, ens topem amb un problema, ens trobem amb un fet estrany, estrany en relació amb un context anterior d’expectatives. El fet o esdeveniment problemàtic és estrany perquè és una sorpresa. No només la filosofia, sinó també la ciència comença amb la meravella. Cada problema és un quantum de meravella. I els problemes poden apassionar-nos, poden perseguir-nos fins i tot en el son. I, quan això passa, el problema esdevé un interès: un interès psicològic. La meravella i l’interès són els aspectes psicològics d’aquell fet lògic que és el problema, que sempre és una contradicció lògica entre afirmacions establertes.”

[…] “Per resoldre un problema és necessari alliberar [scatenare] la imaginació [fantasia]. Es necessita imaginació, creativitat, per construir móns possibles, amb l’esperança que un d’aquests móns possibles pugui explicar (descriure i predir) aquella part de la realitat que el problema ha posat en evidència. La creativitat no sembla tenir fonts privilegiades: l’ortodòxia, la rebel·lia, l’eufòria, la ignorància, la depressió, la solitud, el mite, la audàcia, la tenacitat, la sort, etc. poden ser totes fonts d’idees noves.”

I mondi possibili, le congetture o le ipotesi, queste creature della mente umana, esprimono sospetti, sono atti di accusa: imputano a uno o a più fatti o eventi di essere responsabili dell’accadimento di quel fatto che vogliamo spiegare. E se le ipotesi sono sospetti, esse, al pari di ogni sospetto, vanno provate.” (p. 80)

‘Els mons possibles, les conjetures o les hipòtesis, aquestes criatures de la ment humana, expressen sospites, són actes d’acusació: imputen a un o diversos fets o esdeveniments la responsabilitat de l’ocurrència d’aquell fet que volem explicar. I si les hipòtesis són sospites, aquestes, com tota sospita, han de ser provades.’ (pàgina 80)

[…] Si d’una teoria no és possible extreure o exprémer, és a dir, deduir conseqüències susceptibles de ser confirmades o refutades per l’observació, la teoria és una teoria, diguem-ner, metafísica: és a dir, una teoria que no es pot verificar, una teoria especulativa. […] Les teories especulatives, no verificables en el passat, poden esdevenir, amb el temps, verificables, gràcies al creixement del coneixement de fons i dels mitjans d’observació i de control. La teoria de Demòcrit, metafísica en l’època de Demòcrit, és verificable, verificada i confirmada avui. […] El que és observable és històric: el que és observable avui amb el microscopi electrònic o amb el telescopi de Monte Palomar no era observable ahir. […] L’observació i l’experiment són el tribunal de la imaginació teòrica.’ (pàgina 82-83)”

El paper de l’error en la recerca científica

“L’error és la immensa força de la recerca científica. És el motor del creixement del coneixement. «Experiència -va dir Oscar Wilde- és el nom que cadascú de nosaltres dona als seus propis errors». I en la ciència s’avança, ha repetit Robert Oppenheimer, perquè mai no ens equivoquem dues vegades de la mateixa manera. […] La falsificació d’una teoria, trobar que una teoria és falsa o, el que és el mateix, descobrir un error en ella, significa descobrir un problema nou, més profund. Per això, no s’ha de protegir l’error. Per això, la història de la ciència és una disputa ininterrompuda per trobar errors. Per això, la metodologia científica és un conjunt articulat de prescripcions destinades a la descoberta de l’error. De fet, el mètode científic consisteix a posar sota setge cada teoria comprovable.” (pàgina 83)

Tot el nostre coneixement és hipotètic i conjectural. La ciència és fal·lible perquè la ciència és humana.

“La veritat en la ciència és un ideal regulatiu. En la ciència progresssem corregint contínuament els nostres errors. […]

El camí de l’error és el mateix que el de la veritat. Els errors són com els senyals vermells de prohibició que ens guien en l’ascens, difícil i tortuós, de la foscor de la caverna en què tots ens trobem. En la recerca de la veritat, el mètode d’assaig i error és el substitut del fil d’Ariadna.“