Malabarismes filosòfics

Fer filosofia és articular tres moviments, fer dansar tres boles juntes.

La primera (“primera” és només un manera de designar-la, no implica anterioritat) que s’ha d’enlairar és la del propi pensament, la segona és la del diàleg, la tercera és la que té a veure amb la cultura i els sabers que la humanitat ha construit. El joc s’activa quan hi ha una pregunta important a respondre i val la pena investigar-la.

Totes tres, al meu entendre, són necessàries per als malabars complets de la filosofia, tot i que això no treu que a vegades puguem jugar amb menys boles (per exemple, podem tenir una conversa sobre l’amistat sense necessitat de llegir Aristòtil, estudis de piscologia, etc.).

Tenir les tres boles presents és important per fer-nos preguntes que ens ajudin a pensar el treball a l’aula: què no estic tenint potser prou en compte? Què ens falta en aquesta situació? Com genero moviment entre elles?

El primer moviment és el de les idees pròpies

Filosofo, per una part, amb el que soc i des d’on soc, mobilitzant d’una manera personal un magma de:
– idees
– coneixements
– dubtes
– experiències
– percepcions
– prejudicis
– concepcions (de la vida, la política, la societat, etc.)
– valors, desitjos
– etc.
que formen part de mi, que trobo en mi.

Nicholas Rescher diu…

“Neither individually nor collectively do we humans begin our cognitive quest empty handed, equipped with only a blank tablet. Be it as single individuals or as entire generations, we always begin with a diversified cognitive heritage. (…) What William James called our “funded experience” of the world’s ways—of its nature and our place within it—constitute the data at philosophy’s disposal in its endeavor to accomplish its question-resolving work. These specifically include:

• Common-sense beliefs, common knowledge, and what have been “the ordinary convictions of the plain man” since time immemorial;
• The facts (or purported facts) afforded by the science of the day; the views of well-informed “experts” and “authorities”;
• The lessons we derive from our dealings with the world in everyday life;
• The received opinions that constitute the worldview of the day; views that accord with the “spirit of the times” and the ambient convictions of one’s cultural context;
• Tradition, inherited lore, and ancestral wisdom (including religious tradition);The “teachings of history” as best we can discern them

There is no clear limit to the scope of philosophy’s potentially useful data. The lessons of human experience in all of its cognitive dimensions afford the materials of philosophy. (…) They all merit consideration: all exert some degree of cognitive pressure in having a claim upon us

(Philosophy Examined. Metaphilosophy in Pragmatic Perspective)

Però que, alhora, en acceptar recórrer a ells i posar-los en joc, accepto -aquesta és la gràcia- obrir-los al canvi i a la discussió.

Aquesta és una de les potes indispensables de la filosofia. Si la filosofia no fos capaç de posar aquesta bola en moviment -si no fos capaç de posar en joc les idees que ens habiten-, de què serviria?

Però perquè es posi en moviment aquest eix personal de l’activitat filosòfica molts alumnes necessitaran, primer, immergir-se en una discussió més col·lectiva i trobar objectes poderosos que despertin la reflexió, que mobilitzin. La filosofia no pot activar-se plenament sense els altres moviments (no podem pensar sols en un racó, pensem en diàleg amb els altres i en diàleg amb les coses. Pensar sol és el resultat de participar en aquests diàlegs, de continuar-lo dins seu).

Corol·lari pedagògic: calen moments de reflexió individual, de síntesi, de balanç, de recapitulació, d’escriptura personal, de treball en solitari.

El segon moviment és el moviment de les idees dels altres

No filosofo, doncs, sol, filosofo en el marc d’un grup que filosofa. Perquè el meu pensament rodi, cal sovint que rodi el pensament de tots, que neixi un espai on discutir, crear i intercanviar idees. No ho puc expressar millor que Matthew Lipman, Ann Sharp i Frederick Oscanyan.

“La creença més corrent és que la reflexió engendra el diàleg, quan, de fet, és el diàleg que engendra la reflexió. Molt sovint, quan la gent entaula un diàleg, es veu forçada a reflexionar, a concentrar-se, a considerar altres alternatives, a escoltar atentament, a posar molta atenció a les definicions i significats, a admetre opcions en les quals no s’havia pensat, i, en general, a desenvolupar un gran nombre d’activitats mentals en les quals no s’hauria ficat, si la conversa no s’hagués donat. (…) Immersos en la discussió, els participants reflexionen en allò que ells mateixos han dit i en el que podrien haver dit; recorden el que han dit els altres i proven d’imaginar-se el per què poden haver-ho dit. A més a més, reprodueixen en el procés dels seus propis pensaments l’estructura i el progrés de la conversa de la classe. Això és el que es vol dir, quan es diu que el pensament és la interiorització del diàleg” (Filosofia a l’escola)

El diàleg encén el pensament i fa sorgir el desig de les idees. Observareu que això és cert per a tots els alumnes, però molt especialment per a aquells més allunyats de l’univers escolar o en situació de dificultat, la qual cosa fa del diàleg una eina educativa imprescindible. El diàleg és potser “la casa” de la filosofia, el lloc on realment passa. I té un gran portal on convida a entrar a tothom.

Corol·lari pedagògic: cal organitzar moments de diàleg filosòfic (estil Lipman, Tozzi o d’altres), de debat, de discussió, de treball en grup, d'”interthinking” (Mercer).

El tercer moviment és el de les idees de les ciències i la filosofia

Segons la famosa imatge, som nans enfilats a espatlles de gegants, i és això el que ens permet veure-hi lluny. Els gegants són les ciències, són els debats filosòfics que la humanitat ha acumulat, són les tradicions intel·lectuals que ofereixen mitjans poderosos per pensar. Filosofar, doncs, a més del que hem dit, també és grimpar-hi, dialogar amb les seves visions (visions que no ens podem permetre ignorar perquè donen impuls i alçada).

Corol·lari pedagògic: cal organitzar moments de lectura de documents, d’investigació, d’informació, d’adquisició de coneixements culturals, de “trànsit” entre els debats de classe i els debats de la filosofia i les ciències.

Totes les tres boles són necessàries i cap, per si sola, no és suficient (tot i que a vegades fer els malabars complets és molt difícil). Crec que he experimentat tots els defectes, tots els oblits, a l’aula.

Fer dansar la bola de la cultura (3) sense posar en moviment les idees dels alumnes (1), emmarcar-ho en cap discussió (2), és fer-la dansar en el buit, per a ningú. Però prescindir de la bola 3 és perdre l’oportunitat d’enriquir els debats.

No donar prou importància a la bola personal (1) -moments de síntesi, de treball individual, de recapitulació, de preparació, etc.- és assumir el risc que els aprenentatges quedin desdibuixats. Per exemple, feu un intens diàleg filosòfic, però no doneu temps en acabat per a cap reflexió o síntesi personal, cap avaluació, o no teniu instruments per preocupar-vos dels que menys participen al diàleg.

Prescindir de la bola del diàleg (2) és invisibilitzar la filosofia, tornar-la més incerta, privada, esmorteïr-la. I privar-se d’una activitat generadora de sentit, aprenentatge i implicació, l’activitat princeps.

Un exemple del joc de les tres boles

Poso un exemple de la mena de moviment conjunt que generen les tres boles. Imaginem que debatem sobre la qüestió de l’egoisme i l’altruisme: L’ésser humà és egoista? És l’altruisme una il·lusió?

(1) La meva bola personal em diu: busca en la direcció de l’altruisme, intenta escapar de la idea que tots som egoistes. És, abans de res, una coordenada personal, una brúixola que no és fruit de la reflexió sinó que, més aviat, la funda o la guia. D’on em ve? És complex. És un magma de coses. Per esbrinar-ho, gairebé hauria de fer una autoanàlisi o una arqueologia de mi mateix. I hi podria descobrir les influències ideològiques del meu entorn, les meves conviccions o compomisos morals, les meves pors o desitjos, la manera com s’han anat construint les meves experiències… És tot això el que d’alguna manera posaré en joc per poder pensar aquesta qüestió. Pensaré a partir d’aquest magma i, si tot va bé, tindré l’ocasió de revisar-lo, de distanciar-me’n, de transformar-lo o aclarir-lo.

(2) Per sort, no penso sol. Si pensés sol em costaria desenganxar-me del magma. Però el diàleg amb els altres m’obliga a fer un pas molt important: em toca explicar el que fins ara era només una inclinació borrosa, donar-li una forma més conscient i comunicable, i sotmetre’l a la possibilitat de ser discutit. Per altra banda, m’exposo a altres sensibilitats i punts de vista, que també fan l’esforç d’explicar-se i fer-se comunicables, i d’això en sorgeix per a tots la possibilitat de veure-hi més clar i aprendre gràcies a la necessitat d’argumentar i comunicar-nos. Alguns companys, per exemple, construeixen astuts arguments a favor d’un egoisme universal… Un altre proposa un exemple que interpel·la… Un altre posa sobre la taula una nova manera de conceptualitzar la problemàtica… Com lligaré tot això? Com hi respondré intel·lectualment? I de quina manera acabarà reconfigurant-se el que penso a través d’aquest debat d’idees i d’aquest pensar entre tots?

(3) Però aquí no s’acaba tot. Es tracta de posar en dansa una tercera bola. De quina manera ha abordat la filosofia, la ciència aquesta qüestió? Com ho han enfocat? Quins coneixements són rellevants per a la discussió que estem tenint? Aquí la nostra ment s’obre de nou, es nodreix de tota la reflexió humana: les hipòtesis sobre l’altruisme i l’empatia del psciòleg Daniel Batson, els treballs del biòleg Frans de Waal, els escrits dels defensors de l’egoisme psicològic, la teoria economònica, la feina divulgativa de l’historiador Rutger Bregman, etc.

I ara sí que tinc les tres boles rodant a les meves mans: el que penso, el que pensen, el que es pensa. Jo, els altres, la cultura. I la missió de fer-ne sentit.

Filosofar a l’aula, llavors…

Filosofar a l’aula, llavors, és mobilitzar-se intel·lectualment, personalment en el marc d’una recerca compartida amb els altres (en retroalimentació constant amb ells) i en diàleg amb les aportacions de les ciències i la pròpia tradició filosòfica per investigar preguntes importants. Aquests són els malabarismes a què ens dediquem.

Extra

Potser es podria parlar de subjectiviat, intersubjectivitat i objectivitat.

Potser es podria mirar d’una manera popperiana i pensar-ho com un joc d’interacció entre el Món 2 i el Món 3.

Entrada relacionada

Pregunta, explora, observa, recapitula